Skuld
Nombre de missatges : 196
Age : 35
Ubicació : En el meu món, somiant desperta
Registration date : 07/07/2008
 | Assumpte: Al teu costat 3:  Dt Jul 21, 2009 1:26 am | |
| MARIATres mesos després...[i]Aquest tres mesos han estat d’allò més intensos, primer vam haver de passar per tot el període d’adaptació: que si la casa, que si la feina... però sobretot s’ha de tenir en compte que hem començat una nova vida junts lluny dels nostres orígens. Nobern és fantàstic, un poblet petit on gairebé no hi ha res, i ara que és hivern, està tot cobert de neu. Després de tants anys de viure a Barcelona i passar només algun cap de setmana i els ponts a casa els meus pares m’hauria d’haver acostumat als hiverns sense neu, i en certa manera ha estat així, però ara, veient tota aquesta neu al meu voltant, m’adono com n’és d’especial aquesta època. Hem decidit que anirem passar les vacances de Nadal a casa els meus pares, em moro de ganes de veure la meva família i la meva gent. Per exemple,
fa temps que no en sé res del Marc, el meu germà, de fet des del Nadal passat. Va marxar al Canadà amb uns amics, volien passar una temporada allà esquiant, la seva gran afició.Un cop hem arribat a l’aeroport, mentre esperem a que la cinta ens porti les nostres maletes, em poso a pensar com deuen estar tots, i quines novetats deu haver-hi en la família. Estic tan immersa en els meu pensaments que no m’adono que les maletes em passen per davant i el Luis les agafa fins que em crida l’atenció tot rient:-Maria, anem? –Quan torno a la realitat, li dedico un somriure i surto amb ell cap a la terminal on segurament ja ens espera la iaia. En veure-la, em llanço als seus braços, i després que el Luis la saludi amb dos petons, agafem el tren cap a Sants per anar cap a casa. Durant el trajecte poso al dia a la iaia del la meva vida, de les coses que no li he pogut explicar per telèfon. Ja sabia que treballo com a professora de català i anglès en una escola d’idiomes amb molt de prestigi del centre de Ginebra, però li comento que tinc alumnes de diverses edats, des de nens dels primers cursos de primària a qui els seus pares han apuntat a l’escola sense tenir massa en compte la seva opinió, fins a jubilats que han decidit aprendre un nou idioma per no quedar-se tot el dia tancats a casa, passant per estudiants d’¡nstitut, joves universitaris i persones que ronden la cinquantena a qui la feina els exigeix el coneixement d’una llengua estrangera com a mínim. Les classes que faig de català són bastant escasses i reduïdes a comparació amb les d’anglès, però que hi farem? Quan vaig triar la carrera ja vaig agafar la doble titulació per augmentar el nombre de sortides professionals. No triguem gaire estona a arribar a casa i allà ens trobem amb la Paquita, una veïna de la iaia molt inoportuna. Quan jo vivia amb la iaia, sempre venia a l’hora de sopar i s’estava una bona estona xerrant dels seus múltiples viatges i fardant dels seus diners, i cada cop que em veia havia de comentar el meu aspecte físic. -Que guapa que estàs, Maria! Sembla que la vida a Suïssa et senta molt bé!! Carai, Luis, t’has aprimat... Li dedico un somriure per pura cortesia. Estiro el Luis cap a dins amb l’esperança que la iaia no s’entretingui a xerrar amb ella.Arribem a dalt i la iaia ens serveix alguna cosa de menjar. Mentre mengem la iaia m’informa de les últimes novetats sobre la família. No em sorprèn sentir que el Martí ha deixat la carrera i s’ha posat a fer un cicle formatiu de grau superior d’enginyeria nàutica, els vaixells sempre li han agradat molt, i quan va començar la carrera ja es veia que ho feia més per complaure el seu pare que perquè realment li agradés... Als “peques”, la Clara i el Daniel, els van força bé els estudis. Ella ha començat tercer d’ESO i diu que ja té clar que vol estudiar el batxillerat social. El Daniel ha començat segon. Curiosament, la matèria que pitjor li va és Educació Física. Jo tampoc he estat mai una esportista brillant.Quan li pregunto pel Marc em contesta amb evasives dient que no en sap res. Vés a saber què m’amaga...Després de dinar, m’afanyo a donar a la iaia els regals: una caixa de bombons i un iman per la nevera. A tot arreu on va compra imans per ella i pels altres, en té una bona col·lecció ja... Després d’haver-li donat jo els regals em sorprèn amb dues entrades pel Palau de la música. Oh! Increïble. La meva
iaia és genial... Sense dubtar-ho li salto als braços i l’abraço emocionada. Darrere meu, el Luís riu per sota el nas per la meva espontaneïtat. Una mica més
calmada li pregunto a la iaia si vol veure fotos de la casa i del poble i sense esperar resposta trec el portàtil i li n’ensenyo unes quantes. Igual que jo el
primer cop que vaig veure la casa, la iaia la troba força acollidora. Dos dies després... Ja som a l’autobús que ens portarà a la meva terra natal. Ens esperen cinc hores de viatge. El Luis està excessivament carinyós, i no m’estranya, s’ha acostumat ràpid a tenir-me “per ell sol”... Cedeixo a les manyagueries sense fer-me de pregar, al cap i a la fi, qui sap quan tornarem a estar tots dos sols? L’autobús està arribant a la parada on hem de baixar, el Luís i jo ens preparem per baixar, i segons abans de que s’obrin les portes veig la furgoneta
del meu pare aparcada a la vora de la parada. Baixem de l’autobús, i quina és la meva sorpresa en veure que no és el meu pare qui ens ha vingut a rebre sinó el Marc!![i] Les referències temporals són respecte l’última intervenció del personatge | |
|
