La història està explicada des del punt de vista dels dos protagonistes. El nom en majúscules i en negreta abans del text indica el punt de vista. Les referències temporals en cursiva externes al text fan referència a l'útlim punt de vista del personatge, és a dir, si per exemple: sota de MARIA us trobeu amb Tres mesos després... heu de tenir en compte que han passat tres mesos des de l'última intervenció d'ella. Res més, espero que us agradi!
MARIA:
Després d’un llarg viatge per fi hem arribat. M’ho he passat molt bé viatjant amb el Luis al voltant d’Europa, però també tenia ganes
d’instal·lar-me a la nostra nova llar. Encara se’m fa estrany pensar en aquesta caseta com casa meva, més encara, com casa nostra, la casa que comparteixo amb ell... Aquesta caseta, és una casa vella de fusta amb la teulada de pissarra, preparada per aguantar les grans nevades de l’hivern. La casa està distribuïda en dos pisos: Al pis de baix hi ha una cuina no gaire gran, un menjador amb una taula i dues cadires també de fusta, i un saló on de moment només hi tenim un televisó petit, però que un dia o altre hi posarem un sofà i algun altre moble. Al pis de baix també hi ha un lavabo amb només el vàter i la pica. Al pis de dalt hi ha un altre lavabo, aquest sí, amb dutxa, i dues habitacions. En una, la nostra, hi ha un llit doble i l’altra de moment encara és buida.
Nobern, el poble on vivim, és un poblet de muntanya, a pocs quilometres de la ciutat suïssa de Ginebra. El poblet, em recorda en certa manera al poble on em vaig criar. Ja fa anys, fins i tot des d’abans de començar la carrera, que ell diu de venir a viure a Ginebra, on hi ha el centre d’investigació més important d’Europa, m’he fet un tip de sentir que és el somni de qualsevol científic... De seguida vaig celebrar la idea, tot i que en aquella època ho veia com una fantasia, per mi era un somni que compartíem, però res més. Sempre he tingut ànima aventurera, i la idea de buscar-me la vida en un país estranger m’atreia especialment. Es veu, però, que per ell no era només una fantasia. Tenia ben clar que volia anar a viure a Suïssa, així que, en els últims anys de carrera es va esforçar de valent per aconseguir que la universitat el recomanés a l’Institut d’Investigació de Ginebra. Quan va tenir la feina assegurada, va començar a fer els tràmits per comprar aquella caseta antiga i un bon dia em va sorprendre dient-me que tot estava a punt perquè l’anéssim a veure i decidíssim si ens la quedaven definitivament. La vam anar a veure, ens va agradar i vam decidir que ens la quedàvem i la pagaríem a mitges.
Aix... Encara em costa de creure que aquell nen que vaig conèixer fa tants anys i que de seguida em vaig començar a apreciar, sigui l’home que ara està aquí amb mi, disposat a compartir el meu futur. I no és que no s’hi assembli, però qui m’havia de dir aleshores que aquella relació evolucionaria fins aquest punt? I és que érem poc més que dos marrecs quan ens vam conèixer...
En aquella època jo tenia onze anys i ell encara no havia complert els deu. Va ser en un campament d’estiu. D’alguna manera vam connectar ràpidament i no vam trigar a fer-nos amics. Teníem tantes coses en comú... Durant alguns anys ens vam estar veient en aquest mateix campament i la nostra relació anava evolucionant. Encara recordo la seva peculiar manera de classificar la gent que l’envoltava segons els vincle que l’unia a cada persona: Ell distribuïa les persones del seu entorn en una muntanya imaginària, on les persones situades més avall eren les que menys s’apreciava, i a mesura que anava pujant hi havia els amics i la gent que s’estimava en més o menys mesura fins arribar al cim, reservat pels pocs però verdaders amics.
Després d’alguns anys al campament, no va trigar a demanar-me per sortir i jo vaig acceptar. Ens anàvem veient de tant però la nostra relació no era res gaire seriós. De totes maneres, tampoc s’espera massa de dues criatures com les que érem en aquella època. Van anar passant els anys i amb ells van venir també els dubtes. Jo no estava segura de si era això el que volia i així li vaig dir a ell. Vam passar una temporada sense veure’ns, no perquè ens evitéssim, sinó més aviat perquè les circumstàncies no van ser les més apropiades, fins que un cap de setmana de tardor, quan jo tenia setze anys i ell tot just n’acabava de fer quinze, tot va canviar. Vam passar només dos dies junts, el primer dia ens vam limitar a passejar per Barcelona, recordo aquells dos dies com si fossin recents; jugàvem a perseguir-nos per la ciutat, de tant en tant ens aturàvem i ens mostràvem l’afecte que ens tenien, i és que per mi, una cosa era que l’últim que li hagués dit era que no tenia massa clar el que volia, i una altra molt diferent que no me l’apreciés com alguna cosa més que un amic...
El segon dia, de fet el segon matí, el vaig acompanyar a un lloc on ell havia d’anar, recordo que hi havia molta cua, que plovia a bots i barrals i, com que jo no duia paraigües, ens vam refugiar tots dos sota el seu. Aleshores, alguna cosa va canviar entre nosaltres, o potser, només va canviar dins meu. No sabria descriure la sensació d’aquell moment, en certa manera no existia res més que ell i jo sota el seu paraigües, però, per una altra banda, era conscient del que m’envoltava, o almenys suficientment conscient per saber quan avançava aquella interminable cua i quan m’havia de moure. Aquells dos dies, o més aviat aquell matí de diumenge, va ser suficient perquè m’adonés de tot el que significava aquell noi per mi. Me’n vaig enamorar. En aquell moment vaig pensar que era la millor sensació que havia experimentat mai. Avui sé, però que he passat altres estones amb ell que res tenen a envejar a aquell 13 de novembre del 2005.
A partir d’aquell moment vam seguir en contacte, ens veiem a vegades al meu poble, a casa seva, a València, i a vegades a Barcelona, a mig camí entre els dos. Vaig començar la carrera i me’n vaig anar a viure a la ciutat comtal, a casa la meva àvia. Un any després ell va començar la seva carrera a València.
Ens vam seguir veient i la nostra relació en lloc de refredar-se amb el temps es feia cada vegada més sòlida. A aquelles alçades, més que mai, somiava que un dia aniria a viure amb ell, potser a suïssa, perquè no, però a vegades em plantejava la meva vida a València o a Sevilla, doncs la seva família és d’allà, al seu costat, o la seva vida a Barcelona o als Pirineus, al meu costat. Però evidentment, no eren més que somnis de joventut. Tenia massa coses en què pensar en aquell moment com per passar-me el dia pensant en si algun dia aquelles fantasies es farien realitat. Sempre he tingut una mentalitat bastant pràctica.
Al cap d’un parell d’anys d’haver començat la carrera vaig a anar a viure amb una amiga, l’Helena. I així van anar passant els anys fins que, de cop, quan jo ja feia un any que havia acabat la carrera i havia començat a fer cursos esporàdics de català per el Consorci de normalització lingüística, un dia em va dir que, tan bon tinguéssim vacances tots dos, havíem d’anar a Suïssa a veure la que es podria convertir en la nostra casa. Per poc que no em desmaio quan m’ho va dir, poc m’esperava jo que aquella fantasia d’adolescent es fes
realitat... I bé, com ja he dit, la vam anar a veure, ens va agradar, i vam començar els tràmits per comprar-la entre tots dos. Al mateix temps, jo em vaig començar a moure per aconseguir una feina digna a la ciutat de Ginebra o per algun lloc no gaire lluny, i quan tot va ser a punt, només quedava establir la data en que ens hi mudaríem definitivament. I ara, aquí em teniu, en companyia
de l’home que estimo, acabada d’arribar a la nostra caseta suïssa. Encara hi falten moltes coses, tenim els mobles bàsics, i gran part de les nostrespertinences encara no són aquí, però poc a poc, no hi ha pressa. De moment, he de trucar a la meva família per dir-los que ja hem arribat. Trucaré primer a la iaia, ja que va ser ella la que ens va acompanyar a l’aeroport ara fa tres mesos.
Índex 
Dc Jun 24, 2009 5:24 pm
