LUIS
Hogar, dulce hogar.... Quines ganes tenia d’arribar... No és exactament el que jo m’imaginava fa anys, quan deia que vindria a viure a
Suïssa per treballar a l’institut d’investigació de Ginebra, però no està gens malament. I la idea de la Maria de fer un viatge per Europa abans d’instal·lar-nos ha resultat genial. Normalment sóc molt mandrós pels viatges, però veure com li brillaven els ulls a la Maria quan
vam pujar a la Torre Eiffel o mentre passejàvem en Góndola pels canals de Venècia fa que hagi valgut la pena. De fet, se m’acudeixen molt poques coses, per no dir cap, que no faria per tal de fer feliç aquesta dona que tan estimo. Ara som una parella formal i molt unida, però no sempre ha estat així, però abans de res, les presentacions: jo sóc el Luis, em vaig criar a la ciutat de Valencia i sóc físic. A partir de la setmana que ve treballaré a l’Institut d’Investigació de Ginebra. La Maria és la meva núvia, la meva parella, la meva companya, com sigui que li vulgueu dir. És l’amor de la meva vida. La Maria és filòloga, ha estudiat filologia catalana i anglesa i treballarà en una escola d’idiomes que hi ha a la ciutat. Encara me’n faig creus que hagi trobat un lloc on ensenyar català tan lluny de la seva terra natal. Suposo que el fet que també estigui qualificada per ensenyar anglès hi ha tingut a veure. La Maria és catalana i s’ha criat en un poblet molt petit dels Pirineus. És per això que vaig triar aquesta casa en aquest poblet on no hi ha quasi res, em recorda molt al seu poble i volia que es sentís com a casa. La casa no s’assembla gaire a la casa dels seus pares, però és que el pressupost no dóna per a més. Tot i així jo crec que és prou acollidora, i si més endavant ens arriben els diners per fer-nos una casa de l’estil de la dels seus pares, doncs no seré jo qui s’hi negui!
La nostra, és una història peculiar, fa la tira d’anys que ens coneixem! Compta, jo encara no havia fet els deu anys... Ens vam conèixer en un campament d’estiu. No, no va ser amor a primera vista, almenys no en el meu cas. Ella és una mica més gran que jo, i fins que ella va arribar, en aquell campament només hi era jo i uns quants nens més petits. La primera idea que vaig tenir va ser que ella em prendria el meu lloc de “líder”. Quan hi penso ara, reconec que no podia haver tingut una idea més equivocada d’ella. En cap
moment va voler proclamar-se “reina” de tots aquells nens, i és que, això no és més que una tonteria típica d’un marrec, es nota que en aquella època era més madura que jo...
El cas és que de seguida ens vam fer amics, em va sorprendre veure que li agradaven les mateixes coses que a mi. Sé que ella en aquell moment no pensava en mi més que com un bon amic, però jo ja la veia com alguna cosa més, pel que, poc després d’haver-nos vist per segon cop, havia passat un any d’ençà que ens havíem conegut, li vaig demanar per sortir. Recordo aquells anys d’infantesa amb un somriure, érem dues criatures que ni tan sols entenien els jocs del cor, per anomenar-ho d’alguna manera. Ella va acceptar la meva proposició de sortir junts, però al cap d’uns anys em va dir que no veia massa clara aquella relació i jo m’ho vaig prendre com si estiguéssim tallant. No sabria dir-vos què va significar per mi que talléssim, però el que tenia clar és que la volia conservar, encara que fos com a amiga. Així que, després que passés cert temps sense que ens veiéssim, li vaig proposar de veure’ns a Barcelona, jo
hi havia d’anar i ella va acceptar. Era la tardor en què jo acabava de fer quinze anys. Quan ens vam veure, vaig observar que s’alegrava sincerament de tornar-me a veure i vaig entendre que potser podria aspirar a alguna cosa més que una simple amistat... Van ser dos dies fantàstics. Vam estar el dissabte aquell passejant pel centre de Barcelona, i diumenge em va acompanyar al “Games
day”, una mena de fira que feien de Warhammer, uns ninotets que es muntaven i pintaven i que jo col·leccionava. Aquell dia plovia molt i haviem de fer molta cua. Ella no duia paraigües i es va refugiar sota el meu. Va estar molt bé aquella estona, vam estar abraçats fins que em va tocar entrar. Jo estava als núvols i ella també semblava estar molt a gust. De fet, més tard vaig saber que
aquell dia va ser molt especial per ella. I és per això que vam decidir de celebrar el nostre aniversari a partir d’aquella data, 13 de novembre del 2005.
Quants cops, a partir d’aquell dia no he gosat imaginar-me el meu futur al seu costat? Quants cops no he somiat arribar on estic ara?
A partir d’aquella ocasió ens hem seguit veient cada cop amb més freqüència i la nostra relació ha anat evolucionant. Més d’un cop algun membre de la seva família ens ha enxampat en una situació una mica compromesa... Però això no treu que me’ls m’apreciï molt, bé tret del pesat del seu germà, amb qui no tenim massa bona relació, però aquest és un tema apart...
Ella ja havia començat la seva carrera el primer cop que li vaig comentar el meu desig de treballar a l’institut d’investigació de Ginebra. No em va sorprendre que li agradés la idea d’anar a viure els dos a Suïssa, però de seguida vaig veure que no s’ho prenia massa seriosament, suposo que per ella és difícil saber si m’ha de prendre en broma o en serio... Durant la carrera em vaig esforçar al màxim per aconseguir la recomanació de la universitat per a l’I.I.G (Institut d’Investigació de Ginebra), i quan la vaig tenir, vaig
aprofitar un viatge amb els companys de carrera per donar un cop d’ull a la zona i assabentar-me de les possibilitats que hi havia per viure prop d’allà.Vaig decidir no dir-li res de tot això a la Maria, m’imaginava la seva cara en saber la notícia i volia fer-li una sorpresa. Em vaig assabentar que en un poblet a pocs quilòmetres de la ciutat hi havia algunes cases en venta. Vaig agafar prospectes i vaig començar a parlar amb els propietaris. El meu francès no ha estat mai gaire enllà pel que em costava entendre’m amb ells, aquest era un dels desavantatges de mantenir la Maria apart de tota aquesta moguda, ella parlava, i de fet parla, francès amb fluïdesa. Al final, vaig arribar a un acord amb un dels propietaris i em va prometre que no ensenyarien a ningú la caseta fins que nosaltres no l’haguéssim vista i pres la nostra decisió. Llavors, quan ho vaig tenir tot a punt, li vaig donar la notícia a la Maria. Li vaig explicar que havia pensat que ella se sentiria més a gust en un poblet petit que a la gran ciutat, i gairebé es desmaia quan li vaig dir que el propietari d’una caseta estava esperant que l’anéssim a veure. És impossible descriure la felicitat que va recórrer tot el meu cos en veure la seva reacció. L’havia encertat de ple. Hi vam anar, la vam veure els dos junts. Era molt millor al natural que a les fotos... A la Maria li va encantar, pel que vam anar a parlar amb el propietari per acordar-ne el preu. Jo estava disposat a pagar-la jo, però ella s’hi va negar, i vam decidir que la pagaríem entre tots dos. I ara, aquí ens teniu, acabem d’arribar a la nostra caseta suïssa després d’haver viatjat per Europa. Encara ens hem d’acabar d’instal·lar, però no corre pressa, ja ho farem.
La Maria ha de trucar a tota la seva família, així que potser que comenci a desfer les maletes i desempaqueti totes aquestes capses.
Índex 
Ds Jul 04, 2009 2:03 am
