Capítol 3: Somnis

“Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!!” El Juanito es desperta de cop, mira al seu voltant confós... On està? de cop se n’adona, és a Vic a casa dels seus pares, de cop se n’adona... té vint-i- tres anys, i tot això de la Carolina ha estat un somni, un bonic somni al principi, però després s’havia complicat... Res era real, de fet se n’adonà que no coneixia a cap noia anomenada Carolina. Es llevà, es rentà i es vestí. En aquell temps sortia amb la Sara, però feia temps que la cosa no anava gaire bé, tot i això decidí trucar-la per veure que feia... Ella li va dir que no podia quedar i el Juanito va pensar que potser a l’estiu podrien fer alguna cosa junts i ella hi va estar d’acord.

L’endemà, quan es disposava a sortir de casa, el van trucar oferint-li una feina de meteorologia, feina que sempre havia volgut fer,
però la va rebutjar, perquè era durant els mesos d’estiu, i ell volia més que cap altra cosa en el mon passar-los amb la Sara. Va sortir de casa i va anar cap al lloc on assajava la coral a la que havia entrat recentment. Avui era un dia força important per la coral, doncs eren els primers assajos amb el piano, element central del grup. Estava una mica nerviós, doncs, pel que havia sentit, era una noia que dominava molt l’instrument i no sabia si estaria a la seva alçada, doncs ell no era més que un aficionat a la música i no en sabia gaire... Va Entrar al local quan els seus companys de coral ja eren allà i li van presentar a la pianista, la Carolina. El Juanito es
va sorprendre, era la noia del somni que havia tingut l’altre dia!! No podia ser... El destí li estava jugant una mala passada, no era el primer element que coincidia, la oferta de treball, els seus plans de passar l’estiu amb la Sara... només li faltava que la Sara agafés una feina, i que per això ell la deixés, fer-se molt amic de la Carolina i finalment acabar sortint amb ella... Decidí que no estava disposat a deixar que el destí es burlés d’ell, e ja des del primer moment no es va mostrar gens interessat en tenir res més que una relació de companys de coral, així que la va saludar cordialment i van començar a assajar de valent. La Carolina era tota una experta del piano, tocava a la perfecció peces força complicades, i tots van estar d’acord que era un gran honor per la coral que aquella pianista estés amb ells. Després del primer assaig tots junts decidiren d’anar a prendre alguna cosa. Va Començar a parlar amb la Carolina, i li va agafar la por de que passés com en el seu somni, així que es va inventar una excusa per anar-se’n cap a casa, només volia fugir d’això que semblava una broma del destí. Va decidir trucar a la Sara per començar a fer plans per l’estiu, però ella va dir que ho sentia però que li havia sortit una feina de farmacèutica durant tot l’estiu i que no podrien fer res junts perquè estaria
força ocupada, també li va dir que en aquell moment estava ocupada i no podia parlar. El Juanito es va sentir molt deprimit doncs ell havia renunciat a la seva feina per poder passar les vacances amb ella, però sobretot perquè un altre cop semblava ue el seu somni havia estat premonitori, això no li feia cap gràcia doncs ell no havia cregut mai en el destí ni en els somnis premonitoris...

Va passar cosa d’un més durant el qual, va tallar amb la Sara perquè ja n’estava tip d’ella, ell dedicava tot el temps que podia a la noia, però ella mai tenia temps per ell.

Un bon dia que va anar a assajar amb la coral, al sortir va sentir que la Carolina el cridava, es va girar i ella li va dir: “Juanito, m’agrades molt, no puc deixar de pensar en tu... Vols sortir amb mi?” El Juanito es va quedar sorprès, un altre cop aquell
maleït somni que coincidia amb la realitat... Per res del mon volia que la història amb la Carolina es repetís en la realitat, doncs ara ja n’estava segur, que si començava a sortir amb ella, li passaria exactament el que havia somiat, per això, li digué a la Carolina que ho sentia però que estava amb una altra noia. Es sentia una mica malament, doncs li havia dit una mentida.

Quan va arribar a casa, es va ficar a la dutxa per aclarir les seves idees, quan en sortia, va sentir el telèfon, va contestar. Era la Carolina que trucava per si de cas s’ho havia repensat... li va dir que no, que no havia canviat d’opinió.

Van passar com tres setmanes i ella el trucava cada dia fent-li la mateixa pregunta, se la trobava anés on anés; al supermercat, pel
carrer, a l’autobús, al cinema... No podia anar enlloc sense trobar-se amb ella.

Un bon dia, tornava a casa després d’haver anat a fer la compra, s’havia trobat amb ella, com sempre, i només volia arribar a casa, desconnectar el telèfon i gaudir d’una mica de tranquil·litat. Però quan va arribar a casa, davant de la porta va trobar a la dona asseguda esperant-lo tranquil·lament.“Hola Juanito!! Quina casualitat!!! Ens tornem a trobar!!” Digué ella. “T’ho has pensat??” Li va preguntar. “Collons!!!” S’exclamà l’home. “Casualitat dius?? Si et passes el dia darrera meu, que no puc anar enlloc sense trobar-te, em passo el dia fugint de tu!!!Creu-me si et dic que mai havia conegut cap dona tan pesada com tu!!!” Va cridar el Juanito cada vegada més nerviós... “Vols fer el favor de deixar-me tranquil d’un cop!!! N’estic més que fart de tu...”


El Juanito es desperta de cop... havia estat tot un somni?? Tots els ossos li fan mal, es gira en el llit... i troba una dona d’uns setanta anys, somriu, és la seva estimada Carolina, amb raó li fan mal els ossos!! amb poc menys de setanta anys coma té... es lleva amb compte de no despertar-la i va a la cuina, ha decidit preparar-li l’esmorzar, el passadís és ple de fotografies de tots els moments que han viscut junts amb la Carolina, entre d’altres, hi ha les fotos de quan naixeren les bessones, un munt dels seus aniversaris, fotos de totes les vacances de la família... S’atura davant d’una foto on s’hi veuen un home una dona i dues nenes d’uns vuit anys; és la seva família: la Carolina, la Irina, l’Aran, que porta un braç enguixat, i ell mateix. Encara recorda què va passar, aquella foto mostrava un nou començament, només uns mesos abans d’aquell moment, Ell i la Carolina havien passat per la crisi més gran de parella que havien tingut mai. Tot havia començat amb els viatges a l’estranger de la dona amb a la seva escola de música. Com que ella no trucava ell havia començat a sortir sovint amb les seves amigues, fet que havia provocat que la Carolina es posés gelosa
i comencés a sortir amb els seus amics. Les coses havien anat de mal en pitjor, fins al punt que els dos havien estat infidels. Una nit, que ell havia sopat amb una altra dona, la Laura, les nenes s’havien quedat amb una cangur i a mitja nit l’Aran s’havia despertat, havia caigut per les escales i s’havia trencat el braç. Això havia provocat una gran discussió entre la parella, doncs els dos s’acusaven mútuament de ser els culpables del que havia passat. Tot això havia acabat amb una separació temporal. Però al final la cosa havia acabat bé, doncs, tots dos havien decidit demanar-li perdó a l’altre, i s’havien confessat que encara s’estimaven. Aquell moment havia estat com si sortís d’un llarg túnel. En el mateix moment de la reconciliació s’havien fet la foto de família perquè aquell moment quedés gravat per a la prosperitat... Havien passat tantes coses des d’aquell moment... l’Aran s’havia llicenciat en fisioteràpia i ara era tot una experta, també havia tingut una filla, la Clara, amb el seu nuvi. Era una dona feliç, i feia feliços als altres. La Irina no havia fet cap carrera però era una gran esquiadora i se la veia força contenta amb el seu marit Miquel. Totes dues feien
que el Juanito es sentís molt orgullós de ser el seu pare.

“Riiing!!!! Riiing!!!! Riiing!!!! Riiing!!!!” El telèfon el fa tornar a la realitat. Contesta, és l’Aran, que com que és el primer aniversari de la Clara ha decidit fer-li una mica de festa i els convida, a ell i a la Carolina, a dinar a casa seva. “És veritat!!!” Pensa el Juanito. “Avui fa un any que va néixer la Clara!!! I a mi que em semblava que havia estat ahir... Com passa el temps...” i es fixa en una altra foto, és ell amb una neneta en braços, la seva neta Clara, quina neneta més maca, és com la Carolina... Li demana a l’Aran a quina hora vol que hi vagin i decideixen que seran allà a les dues de la tarda, que com no, la Irina també hi serà, que la Carolina prepararà un
pastís de xocolata i nata per la nena i que ell portarà una nina que li va fa uns dies.
Ei noies, aquest és l'últim capítol d'aquesta història, espero que us hagi agradat!
Com ja sabeu, originalment estava escrita en aranés, si esteu interessades en que la pengi només m'ho heu de dir!