Capítol 1: EL PRINCIPI DELS TEMPS

És l’estiu, en un petit poblet dels Pirineus anomenat Betlan una dona d'aproximadament uns setanta anys es gronxa en el seu balancí, mig adormida. Les veus d’uns infants la desvetllen. Mira al seu voltant per saber que l’ha despertada i somriu. Els seus nets, la Clara i el Martí s’acosten a ella corrent, contents de veure la seva àvia Rosa. Evidentment la senyora Rosa ja s’ha fet a la idea de que se l’hi ha acabat la tranquil·litat, però no li fa res, s’estima moltíssim els seus nets i les hores li passen volant quan està amb ells. Però sembla que avui no podran jugar massa estona a fora, doncs s’apropa una d’aquestes tempestes d’estiu tan usuals als Pirineus. La Rosa fa passar els seus nets a dins de casa i amb un suau moviment de la seva vareta fa aparèixer tres tasses de xocolata calenta. Com cada cop que utilitza la màgia davant dels dos nens, aquests li demanen que els hi ensenyi com ho fa, però la Rosa sempre els hi contesta el mateix:

-Quan tingueu una vareta pròpia, dins d’uns anys us ho ensenyaré, però abans heu d’aprendre moltes altres coses de la màgia.

La Rosa somriu en recordar els temps en que ella anava a l’escola de màgia i bruixeria situada al gran tuc d'Eskírlans, els seus anys de joventut. El Martí en veure l’expressió de la seva àvia li diu:

- Iaia Rosa, per què no ens expliques com van ser els anys en que estudiaves per ser bruixa?

- De veritat voleu que us ho expliqui?- Pregunta la Rosa als dos nens.- Molt bé doncs, aquí va:

Tot va començar un dia d’estiu com avui, quan jo tenia onze anys. Jo vivia en aquesta mateixa casa amb els meus pares. Era d’hora al matí i jo estava estirada al meu llit, decidint si m’aixecava o no, quan uns copets a la finestra de la meva habitació em van desvetllà. M’hi vaig acostar per veure que hi havia i hi vaig veure un mussol de color marró. Em vaig sorprendre molt, doncs aquest tipus d’ocell no es veuen gaire pels Pirineus, i encara menys de dia. Vaig obrir la finestra encuriosida i el mussol va deixar anar la carta que duia al bec i va marxar. La carta anava al meu nom, així que, cada cop més picada per la curiositat, la vaig obrir. Estava escrita amb tinta daurada i deia així:

"Benvolguda senyoreta Rosa Gean, tenim l’honor d’informar-la que ha estat admesa a l'única escola de màgia i bruixeria situada als Pirineus, l’escola del tuc d'Eskírlans. El curs escolar, degut al conveni 369 entre totes les escoles de màgia i bruixeria, comença el dia 1 de Setembre. Un helicòpter la recollirà a casa seva a les 9 del matí i la portarà a l’escola junt amb la resta d’estudiants de primer curs.

Atentament,

Albus Dumbledore, director de l’escola de màgia i bruixeria del tuc d'Eskírlans.

PD Tot seguit li adjuntem la llista de tot el material que necessitarà pel seu primer curs a l’escola

UNIFORME:

Tres túniques senzilles de treball (liles)

Un barret punxegut (lila) per a ús diari

Un parell de guants protectors (pell de serp o semblant)

Una capa d’hivern (lila amb decorats daurats)

LLIBRES:

El llibre reglamentari d’encanteris (classe 1), Mireia Garcia

Una història de la màgia, Valentina Varashot

Teoria màgica, Albert Waffle

Guia de transformacions per a principiants, Enric Encès

Mil herbes màgiques i fongs, Filibert Espora

Filtres i pocions màgiques, Arsènic Jiménez

Animals fantàstics i on trobar-los, Neus Xarmander

Les Forces Obscures. Una guia per a l’autoprotecció, Quim Triple.

RESTA DE L’EQUIP:

1 vareta.

1 calder (peltre, mesura 2).

1 joc de vasos de vidre o ceràmica.

1 telescopi.

1 balança de lató.

Els alumnes també podran portar un mussol, un gat o una tortuga.

ES RECORDA ALS PARES QUE ELS ALUMNES DE PRIMER ANY NO ELS ESTÀ PERMÉS TENIR ESCOMBRES PRÒPIES"

La meva sorpresa va augmentar encara més quan vaig acabar de llegir la carta. I jo que em pensava que els mags i les bruixes només existien en els llibres…

Sense perdre temps vaig anar corrents a buscar la meva mare que estava fent la neteja de la casa. Vaig pensar que es sorprendria tan com jo de la carta, però quan va saber la notícia es va limitar a somriure i em va dir:

-Ah, ja m’ho pensava que t’enviarien una carta d’aquestes, sempre havia sabut que no eres una nena com les altres…

No m’ho podia creure!! La meva mare sabia que jo era bruixa i no me n’havia dit res!! En aquell moment vaig pensar que estava somiant, que tot això no era real i que em despertaria d’un moment a l'altre.

La mare al veure la meva expressió, em va somriure i em va explicar que no me n’havien dit res perquè el pare insistia en que es volia sentir orgullós de mi, que el meu destí era estudiar medicina i salvar moltes vides, i com que tampoc estava clar que m’enviessin la carta, m’ho van amagar, el pare amb el desig que mai m’arribés, i la mare amb el desig que ho descobrís per mi mateixa i que un dia rebés una carta dient-me que soc una bruixa.

En aquell moment va entrar el meu pare que de seguida va intuir què passava. Es va posar a cridar que de cap de les maneres aniria a una escola de màgia que jo aniria a l’institut com totes les noies decent, que pagaria allò que fes falta perquè jo pogués anar a la universitat i no sé que més. Va agafar la carta i la va estripar. Em vaig quedar blanca com un paper, no podia ser, el meu conte de fades, amb prou feines començat, havia acabat d’una manera tràgica i tan poc adequada per un conte de fades. Em vaig posar a plorar, no ho vaig poder evitar, vaig pujar a la meva habitació i vaig tancar la porta. Només tenia ganes de plorar. Per què havia de tenir un pare tan poc comprensiu? Per què el meu pare no volia que jo fos feliç? Llavors vaig pensar en la meva millor amiga, l'Hermione, la filla de la parella del Regne Unit que vivien al poble del costat. El senyor Granger, que així es deia l’home, era un sol, estava segura que si a l'Hermione li haguessin enviat una carta com la que m’havien enviat a mi, ja estarien planejant el dia d’anar a comprar tot el materialque necessitaven a Lleida. Estava tan capficada en els meus pensaments que no vaig sentit que la mare picava a la porta de la meva habitació i entrava sense esperar resposta.

-I com estàs tan segura que acabarà acceptant que jo sigui una bruixa?- Vaig preguntar.

-Perquè va acceptar que jo ho fos.

Em vaig quedar de pedra. Resultava que no només jo era una bruixa sinó que la mare també ho era!!! Ara sí que estava convençuda que estava vivint un somni...

Vaig decidir que ara que estava més calmada el primer que havia de fer era parlar amb el meu pare, fer-li veure la il·lusió que em feia a mi que m’haguessin enviat la carta, que em sabia molt de greu haver-lo decepcionat i que a canvi estava disposada a convertir-me en una bruixa molt poderosa, que em guanyaria el respecte de tots els mags i bruixes...

Tot això li vaig dir al pare tota seriosa però ell és va posar a riure i em va dir:

-En fas un gra massa Rosa, no t’amoïnis, m’he deixat endur, des que eres ben petita que, tot i que ho temia, sabia que rebries aquesta carta, bé potser aquesta exactament no, però una carta d’admissió en una escola de màgia i bruixeria. És clar que m’agradaria que anessis a la universitat a fer medecina, però jo no puc canviar el que hi ha, i ara el que hi ha és que tu ets una bruixa, igual que la teva mare, i que vulgui o no vulgui aniràs a una escola a aprendre a utilitzar de manera conscient els teus poders. Així que no em

queda més remei que acceptar-ho. Mira, demà passat et prometo que anirem tots tres a Lleida a buscar el material que necessites per l’escola, d’acord? Em vaig emocionar amb les paraules del meu pare. Em vaig llançar als seus braços i el vaig abraçar amb força.

-Gràcies papa!!-Vaig cridar.-Moltíssimes gràcies per acceptar que soc diferent, t’estimo, ets el millor del món.

Després d’haver-me reconciliat amb ell el primer que volia fer era explicar-li la notícia a l'Hermione, volia compartir la meva eufòria amb ella, potser volia venir amb nosaltres a Lleida. Vaig córrer cap al telèfon més contenta que un gínjol i vaig marcar el número de ca els Granger. Va contestar ella i després de saludar-la li vaig dir explicar tota la historia de la carta, de que el meu pare primer no ho volia però després sí, que si la meva mare era una bruixa i jo no ho sabia...

-Para el carro, Rosa- em va dir ella.- Estàs parlant de tu? Jo també he rebut una carta com aquesta, els meus pares s’han mostrat molt sorpresos al principi, però de seguida ho han acceptat i m’han dit que un dia d’aquests anirem a Lleida a comprar tot el material necessari.

-Ah, doncs -vaig contestar jo,- nosaltres hi anem demà passat, per què no veniu tu i els teus pares amb nosaltres? Així aprofitem el viatge...

Al cap de dos dies em vaig llevar molt d’hora, cosa molt poc habitual en mi, estava neguitosa perquè anàvem a Lleida, avui tindria a les meves mans un munt de llibres que mai havia somiat que veuria, una vareta, una túnica lila fosc que seria l’uniforme de l’escola i un munt de coses més que havia vist escrites a la llista de material adjunta a la carta de les que mai n’havia sentit a parlar. A les 12 del migdia van arribar l'Hermione i els seus pares, puntuals com sempre. L'Hermione estava tant contenta i nerviosa com jo, i es que teníem tantes ganes de tenir ja a les nostres mans tot el material... Ens vam apilotonar al cotxe com vam poder i vam baixar fins a Vielha, on havíem d’agafar l’autobús. El pare va aparcar el cotxe i vam anar corrents cap a la parada, per res del món volíem perdre l’autobús, però al final no hagués calgut córrer tant, l’autobús es va endarrerir deu minuts. Hi vam pujar desitjant ja ser a Lleida i al cap de poca estona l’autobús es va posar en marxa.

Al cap de dues hores dins l’autobús, que a mi em van semblar deu, vam arribar a Lleida. L'Hermione i jo vam baixar de l’autobús amb el mateix entusiasme amb el que hi havíem pujat. Vam sortir de l’estació d’autobusos corrent i va ser llavors que ens vam adonar que ni l'una ni l’altra teníem la més mínima idea d'on havíem d’anar per comprar el material per l’escola. Sort que la meva mare ja havia passat per això i es va dirigir directament al carrer major. El vam creuar darrera d'ella fins a arribar en un bar anomenat "La Lluna", vam entrar sense parar davant la barra fins a arribar a una terrassa que hi havia a l’altra banda del bar. Allà la mare es va aturar davant d’un mur fet de maons, es va treure la vareta de la butxaca i va començar a tocar uns maons concrets. De cop la paret es va obrir en dos mostrant un carrer ple de gent vestida d’una manera força estranya, duien túniques i barrets.

-Benvinguts a la Ronda d'Allà- Va dir la mare amb un aire solemne- Aquí és on tots els mags i bruixes de la província fan les seves compres.