La màgia del Nadal

Us presento una altra de les meves històries, la vaig escriure pels volts del Nadal passat. Espero que us agradi:

Les 7.00. És molt d’hora, però estic completament desvetllada. Fora de la meva habitació, tot és silenci. Em llevo i me’n vaig al lavabo. Em dutxo i em torno a posar el pijama verd de l’hospital. Em sembla que no m’he presentat. Em dic Clara, tinc dinou
anys i estic malalta de càncer. Encara que ningú m’ho ha dit directament, sé que no tinc esperança, el que no entenc és perquè els metges s’empenyen en tenir-me aquí a l’hospital, ocupant un llit i una habitació que podria ocupar algú altre, enlloc de deixar-me tornar a casa amb els meus i esperar que m’arribi l’hora envoltada de la gent que estimo. Procuro no pensar gaire en la meva situació, vull viure els darrers dies de la meva vida amb la jovialitat que sempre m’ha caracteritzat, ja només em queda això.

Fora al carrer, al món de les persones sanes, el paisatge és tot blanc de neu. Desde la meva finestra veig un grup de nens que juguen a tirar-se boles de neu, més enllà hi ha una família fent un ninot de neu, i passejant tranquil·lament, agafats de la mà hi ha una parella d’enamorats. Perquè jo no puc viure tot això? Perquè estic malalta de Càncer no és motiu suficient. El motiu real és que els metges s’empenyen en fer el possible per allargar la meva existència, però que no s’adonen que així només allarguen la meva agonia? M’estimaria més viure una sola setmana més i poder passejar agafada del braç amb el meu nòvio, jugar a tirar-me boles de neu amb els amics i fer un ninot de neu amb els meus pares i els meus germans, que no viure tot un any tancada en aquesta habitació, sentint
que cada dia que passa és un dia desaprofitat, un dia que hagués pogut fer tantes i tantes coses, i que en canvi no he fet res.

Ja fa dies que les decoracions típiques de Nadal estan penjades pels carrers del poble, abans sempre sabia exactament a quin dia estàvem però ara només en puc fer una aproximació. Sé que som al més de desembre, probablement ja fa uns quants dies que hi hem entrat, sé que s’acosta Nadal però m’és del tot impossible determinar quants dies queden. Aiix... Es fa difícil no pensar en el que em passa si em tenen tancada a l’habitació d’un hospital... Només unes estones al dia, quan la gent que estimo em ve a visitar, sóc capaç de pensar en quelcom extern a mi i a la meva malaltia.

- Bon dia, Clara! –la infermera encarregada de portar-me l’esmorzar acaba d’entrar per la porta. La saludo emmurriada i torna a marxar. La veritat és que no tinc gana, però menjo una mica, més per costum que per instint de supervivència.

A la meva tauleta reposa l’últim llibre que m’han portat, encara no l’he començat, la família em porta llibres perquè no m’avorreixi, però estic cansada de passar-me el dia llegint. Igualment, és millor que mirar per la finestra i torturar-me per la meva situació, així que m’acomodo al llit i començo a llegir. Quan porto una estona llegint sento que truquen a la porta, responc amb un “endavant” i deixo
el llibre a la tauleta. Un noi de la meva edat entra a l’habitació, va abrigat com ho requereix l’estació i em somriu.

-Hola princesa! –Em saluda amb el seu entusiasme habitual, es tracta del Dani, el meu nòvio. Per la seva actitud ningú diria que la seva núvia és una malalta terminal, jo ho prefereixo així, n’estic tipa que es compadeixin de mi.

Ens saludem amb un petó als llavis i aleshores veig que porta una bossa a la mà.

-Bon Nadal, Clara. T’he portat un regal... –Vaja... així que avui és Nadal... Agafo la bossa sense massa entusiasme i veig que no hi ha cap paquet en forma de llibre com m’esperava. Hi ha una muda de roba meva, junt amb el meu abric i un paquetet petit. Me’l miro sorpresa i abans que jo pugui obrir el paquet, ell em mira somrient i em diu:

- He aconseguit convèncer els metges perquè et deixin sortir, encara que només sigui per avui. Au va vesteix-te! Fa massa temps que estàs tancada aquí dins, necessites que et toqui una mica l’aire.

I dit això, camina cap a la porta i em deixa sola a l’habitació dient-me que m’espera fora. Obro el paquet i veig que hi ha un conjunt de gorro, bufanda i guants de color blau cel, una preciositat i un detallàs per part seva. El Dani és la única persona que em tracta com si no estigués malalta, és l’únic que no es compadeix de mi cada vegada que em veu. A vegades, com avui, fins i tot consegueix encomanar-me el seu entusiasme. M’afanyo a canviar-me, tinc unes ganes boges de sortir a fora! Quan m’he vestit em miro al mirall del lavabo, no es pot dir que faci massa bona cara, amb el tractament de quimioteràpia m’he quedat quasi calba, i les ulleres s’han assentat definitivament sota els meus ulls. A més a més, estic pàl·lida, senyal que no m’ha tocat el sol en una bona temporada, però em sento més feliç del que m’he sentit des que em van ingressar en aquest hospital. M’acomodo bé el gorro i la bufanda per tal que tapin al màxim el meu poc cabell i la meva cara de zombie i surto de l’habitació. El Dani em mira i em somriu. M’agafa de la mà i m’arrossega cap a l’exterior. Fa un dia assoleiat esplèndid, des de la finestra no me n’havia adonat. La meva primera reacció és la de mig aclucar els ulls, el sol m’enlluerna. Al cap d’uns segons, quan els meus ulls s’han acostumat a la llum, començo a moure’m a poc a poc, és possible que sigui l’última vegada que surto a l’exterior i ho vull gaudir al màxim.

Durant una estona, mentre passejo agafada de la mà del Dani, em sento de nou plena de vida, és com si el rellotge que compta el temps que hem queda s’hagués aturat. Ara, ja no compten els dies tediosos tancada a la cambra de l’hospital, ni les mirades
carregades de llàstima que em dediquen la família i els amics quan em venen a veure, ara només compta aquest moment, un moment encarnat en un paisatge idíl·lic, un moment que mostra com hauria de ser el dia de Nadal per a tothom, sans i malalts, un dia apart en la rutina de la vida, un dia on la màgia t’omple el cor de joia i et fa oblidar les penúries de la vida quotidiana.

El record d’aquest dia de Nadal quedarà gravat en la meva memòria per sempre més.

Skuld, me gusta el estilo que has usado ^^ Aix, es tan difícil tratar estos temas...
¿Sabes? Yo creo que la familia, al menos la familia más inmediata (padres y hermanos), no te trata con lástima, lo que pasa es que no quieren perder a un ser querido. Y si el ser querido es joven, como tu protagonista, es aún más difícil hacerse a la idea de que en cualquier momento puede irse.

No havia vist el comentari. A què et refereixens en que t'agrada l'estil que he utilitzat?
Pel que fa a l'actitut de la família, suposo que deus tenir raó, afortunadament ningú proper a mi ha estat en una situació assemblada a la de la protagonista de la història. De totes maneres, el fet de dir que la família la tracta amb llàstima em serveix per enfatitzar l'actitut del xicot.

Me refiero a que sea en primera persona y que el lenguaje sea cercano, que no utilices términos específicos, que hable como la chica que es.
¿Sabes lo que quiero decir?

Verdandi escrigué:

Me refiero a que sea en primera persona y que el lenguaje sea cercano, que no utilices términos específicos, que hable como la chica que es.
¿Sabes lo que quiero decir?

Sí, t'entenc i celebro que t'agradi com escric.
Tampoc hagués pogut utilitzar termes tècnics encara que hagués volgut, estudio filologia, no medecina...

Bueno, desgraciadamente, en el mundo que vivimos el cáncer es algo demasiado conocido y alguien que lo padece suele conocer los términos. Son parte de su vida.
Creo que volvemos a comentar sólo nosotras... Bueno, ¡tengamos esperanza!