Perquè em mires?

Aquesta història la vaig escriure fa uns mesos per un concurs de relats curts de Transports metropolitans de Barcelona. He pensat que la podria compartir amb vosaltres.

---

Surto de casa atabalada, són dos quarts de vuit del matí i he d’anar a agafar l’autobús per anar a classe. Em dirigeixo a la parada i m’he d’afanyar per no perdre l’autobús. Gairebé sense alè, hi pujo, saludo al conductor amb un “Bon dia” i pico el meu bitllet a la màquina. Com cada matí, l’autobús va ple i gairebé no s’hi cap. Em quedo prop de la porta procurant no molestar a la gent que ha de baixar de l’autobús a la següent parada. Em repenjo a la paret del vehicle, deixo la motxilla al terra i em descordo la jaqueta. Aixeco la mirada, no seria la primera vegada que em salto la parada per anar distreta. En aquell moment adverteixo que hi ha algú que em mira fixament. Busco la mirada de la persona en qüestió, i descobreixo que es un noi jove, més o menys de la meva edat, amb el cabell i els ulls castanys. Me’l miro un moment esperant trobar el motiu pel qual em mira tan fixament, però el noi simplement em somriu i abaixa la mirada per concentrar-se en el llibre que té a les mans. Segueixo mirant-lo durant estona, el primer que m’ha passat pel cap és que potser el conec d’alguna cosa, però la seva cara no em resulta familiar. Penso que potser hi ha alguna cosa de la meva roba o el meu aspecte que no està com toca, però no m’he descuidat de posar-me les sabates ni res d’això, i abans de sortir de casa m’he lligat el cabell rebel en una cua baixa. Pel que fa a mi tot està en ordre. Però aleshores, perquè em mira?. Torno a alçar la mirada cap a ell i descobreixo que un altre cop m’està mirant. M’estic posant nerviosa i això no fa més que dificultar les coses. Respiro profundament per tranquil·litzar-me i em torno a fixar en el noi. El cert és que el noi és força atractiu, però amb aquesta constatació no aconsegueixo més que tornar-me a posar nerviosa, si no el conec, i no hi ha res en el meu aspecte que estigui fora de lloc, llavors és que li agrado? No pot ser, no em considero una noia gaire atractiva, sóc baixeta i em sobra algun quilo. A més a més, no vesteixo d’una manera gens provocativa... Però alguna cosa dins meu em retreu aquests pensaments, perquè no pot agradar una noia com jo? Tampoc tinc cap deformitat ni res d’això... Però, i si realment li agrado? Com se suposa que he d’actuar jo? Perquè m’estic posant tan nerviosa? Perquè li dono tantes voltes en aquest assumpte? Probablement es tracta d’un d’aquests nois estúpids sense cervell, que miren d’impressionar a les noies. Mirar fixament i somriure a les noies és una actitud bastant típica d’ells i que jo detesto. Sé que el millor que puc fer és ignorar-lo, ja li he prestat massa atenció. Però un altre cop, alguna cosa dins meu em diu que l’actitud d’aquests noi no és la d’un d’aquests “sex-símbol” que volen impressionar, doncs aquests nois sempre es fixen en noies perfectes: d’alçada mitjana tirant a altes, primes com “barbies” i vestides sempre amb roba provocativa, gairebé com si fossin prostitutes, vaja. El fet és, que aquest noi no s’està fixant en una noia així, s’està fixant en una noia més aviat normaleta, s’està fixant en mi!! De cop, sense previ avís veig que el noi se m’acosta i li fa un gest a algú que hi ha darrera meu. L’autobús s’atura i veig passar pel meu costat un altre noi en el que no m’havia fixat abans. El segon noi li llença una mirada de complicitat al primer i s’afanya a baixar de l’autobús. El primer em dedica un somriure burleta i baixa darrera del seu company. Em quedo paralitzada, què significa això? De cop hi caic, miro dins la meva motxilla i evidentment veig que el meu mòbil ha desaparegut. Ara ho entenc tot, segurament m’han vist pujar a l’autobús atabalada i s’han aprofitat de la situació.

Quan arribo a la meva parada baixo i em dirigeixo cap els ferrocarrils per agafar el tren que em portarà a la universitat. El pitjor de tot, és que el mateix que m’han fet a mi ho faran a altres noies, altres víctimes innocents com jo.

WOW!!!!
Aquesta l'havia llegida? No ho recordo...
En tot cas, està mooooooolt bé. M'agrada, sí.
És un tema bastant real i no és romàntic. Almenys no ets com jo, que només escric de "lios amorosos"...

Hola!
Molt bona! Jo pensant què passava, i era el capu*** del del darrere que li havia mangat el mòbil... que cabróooo xD
M'agrada molt.

Celebro que us agradi la meva història, la veritat és que quan vaig començar a escriure jo mateixa no sabia com acabaria. Verdandi, vaig estar tentada de fer una història romàntica però al final m'ho vaig repensar

Bueno, una història en un transport públic és típic que sigui romàntica...
Així trenques una mica amb "els motlles", no?
Visca la innovació!!!!

Haha! Gràcies pel teu optimisme Verdandi!!
La veritat és que quan escric no penso massa, simplement escric i a vegades, com en aquest cas, aconseguiexo sorprendre'm a mi mateixa...

De res!!! Per això estem les amigues , no? Per ser optimistes amb elles i pessimistes amb elles mateixes... No sé si m'explico...
Jo, la veritat, quan començo a escriure una història és perquè m'imagino alguna de les escenes... Suposo que deu ser aquesta la raó, ja que mai acabo les meves històries... o gairebé mai...