Capítol 3: L'escola de màgia i bruixeria del Gran Tuc d'Eskírlans

És l'1 de Setembre, han passat uns dies desde l'últim cop que la Rosa va tenir els seus nets a casa. Avui els torna a tenir, han dinat amb ella i mentre recull la taula els dos nens observen la pluja a través de la finestra. Un helicòpter passa no gaire lluny de la casa. La Clara se'l mira impressionada.



-Iaia, has pujat algun cop en algun trasto d'aquells?- Li pregunta a la seva àvia assenyalant amb el seu ditet a través del vidre.



-Sí -respon l'àvia- durant els anys que vaig estudiar a l'escola de màgia i bruixeria del gran tuc d'Eskírlans, cada any per anar a l'escola i per tornar-ne hi anava en helicòpter, encara recordo el primer cop. Va ser quan tenia onze anys el dia 1 de Setembre...





Aquell dia, jo estava estirada al meu llit, feia dies que havia posat dins del bagul que m'havia comprat per l'escola tot el que necessitaria: els llibres, l'uniforme, el calder… Em mirava i remirava aquella vareta tan especial, em preguntava què significava exactament que la meva vareta fos una de les dues úniques varetes feta amb ploma de la cua d'un fènix, què volia dir que precisament fos la vareta del Lucas l'altra vareta amb la ploma del fènix.



En aquell moment vaig sentir que el pare em cridava perquè anés a esmorzar. Vaig esmorzar molt poc, estava nerviosa. Tenia curiositat per saber com seria l'escola.



M'imaginava que seria un elegant castell, com els que sortien als contes de fades. Quan vaig acabar d'esmorzar, vaig córrer a la meva habitació a vestir-me.



Un cop vestida, vaig esperar amb els meus pares. Al cap d'una estona, la conversa es va apagar, em vaig girar cap als meus pares per preguntar-els-hi perquè s'havien callat, però vaig ser incapaç d'emetre cap tipus de so. Tot havia quedat en silenci. Ens vam girar els tres cap a la finestra i vam veure que l'herba es movia furiosament. Vam sortir corrents cap al jardí i vam notar un vent intens. Al cap d'un instant un helicòpter de color lila fosc, el mateix que el meu uniforme aparèixer del no res, aterrat al nostre jardí. Amb lletres d'un verd brillant hi havia escrites les paraules "transport escolar, escola de màgia i bruixeria del gran tuc d'Eskírlans". Carai! Quin espectacle! El meu pare era el que estava més sorprès dels tres, poc que s'esperava ell que l'helicòpter arribés sense que ningú sentís res, i aparegués de cop sobre el nostre jardí.



Les portes de l'helicòpter es van obrir i van deixar veure un habitacle ple d'alumnes de diferents edats, entre ells hi havia l'Hermione. Una veu que venia de dins de la cabina del pilot va anunciar:



- Senyoreta Rosa Gean, sortim d'aquí cinc minuts.



Em vaig acomiadar dels meus pares amb una abraçada i vaig pujar a l'helicòpter arrossegant el bagul i la gàbia de l'Espurna.

Quan ja vaig ser dins, a la meva amiga li va faltar temps per començar a explicar-me que l'helicòpter estava sotmès a un encanteri desil·lusionador, i que per això no es veia fins que ja havia aterrat.

-Com ho saps això? -Va preguntar un noi pèl-roig i cara pigat.

-Ho he llegit a la història de l'escola.

-Sí, jo també ho he llegit.-Vaig dir jo- I el fet que desapareguin tots els sons també és un encanteri, és diu silentium totalum. També ho he llegit a la història de l'escola.



El noi pèl-roig i cara pigat ens va mirar flipant. Devia pensar que com era possible que ja ens haguéssim llegit la història de l'escola.



-Per cert, em dic Rosa Gean. -Em vaig presentar.

-I jo soc l'Hermione Granger. -Va dir l'Hermione

- Jo em dic Ronald Weasley, però tothom em diu Ron. -Es va presentar el noi pèl-roig.

-Ah, ja sé qui ets, -va dir l'Hermione- la teva mare es diu Molly no? És molt amiga dels meus pares. No sabia que visquéssiu per aquí...

-De fet no hi vivíem, però al meu pare, que treballa al ministeri de màgia, el van enviar aquí perquè controlés un assumpte d'un cotxe muggle sota un encanteri desil·lusionador -ens va explicar el Ron.

-Sí, i per culpa d'aquesta feina, hem hagut de canviar tots d'escola...-es va queixar un altre noi pèl-roig i cara pigat, uns quatre anys més gran que nosaltres- Jo a Hogwarts, l'escola on anàvem a Anglaterra, era cap de monitor, això vol dir que els altres alumnes em tenien respecte...

-Bah, tampoc n'hi ha per a tant -va dir un tercer noi- Jo penso que ens ho passarem d'allò més bé a la nova escola, especialment tu eh, Roni? -Va afegir rient- Per cert, hem dic Fred, aquest empollón d'aquí és la vergonya dels Weasley, el Percy, i aquest del meu costat és el meu clon, el George.

-Eh! -va protestar el George- el clon ets tu!! Jo soc més gran, vaig néixer tres segons abans que tu!!

-Aclariu-me només una cosa -vaig intervenir jo.- Sou tots germans?

-Sí, -va contestar el Ron- som set en total, el Bill, el Charlie, el Percy, els bessons, jo i la Giny, que és un any més petita que jo.

-Carai! Set germans! Ja voldria jo tenir tants germans...



Una veu va interrompre la nostra conversa:

- Arribarem a l'escola dins de deu minuts, preguem als alumnes que es posin l'uniforme de l'escola del gran tuc d'Eskírlans.



De cop una cortina va a aparèixer al mig del compartiment on ens trobàvem. De seguida els alumnes més grans és van començar a posar a un i l'altre cantó de la cortina, segons si eren nois o noies. L'Hermione i jo ens vam posar al costat on estaven les altres noies i els germans Weasley es van posar a l'altra banda.

No vam haver d'esperar gaire fins que l'helicòpter va aterrar. Les portes es van obrir i tots els alumnes vam començar a baixar entusiasmats. Els nostres baguls van començar a volar pels aires, al veure-ho, el Ron intentà atrapar el seu, però aviat van desaparèixer de la nostra vista. Una dona que duia una túnica assemblada al nostre uniforme ens va demanar als alumnes de primer que la seguíssim. No gaire lluny d'allà es veien unes muntanyes rocoses, molt escarpades. Un pic sobresortia entre els altres.



-Aquell és el gran tuc d'Eskírlans, allà dalt es troba l'escola. -Va anunciar la dona.

Portàvem deu minuts caminant quan ens vam aturar. De cop els meu peus van deixar de tocar el terra, era sorprenent! Això no constava en cap llibre que jo sabés. Vam pujar uns quants metres fins que vam arribar gairebé dalt de tot de la muntanya. Davant nostre hi havia un immens palau de pedra, espectacular, em vaig preguntar com era possible que no l'hagués vist desde lluny. El palau semblava desert. Davant nostre s'alçaven dues portes monumentals, fetes de la mateixa pedra que la muntanya i el palau, semblaven part de la muntanya, de fet, tot el palau ho semblava. Quan la dona s'hi va acostar, les portes es van obrir i van deixar veure un vestíbul il·luminat per espelmes. No havia vist mai res semblant en la meva vida, el vestíbul també semblava formar part de la mateixa muntanya. Vam creuar una altra porta de pedra i vam entrar a un gran menjador il·luminat també per espelmes. Allà hi havia tres taules llargues col·locades juntes on hi havia els alumnes dels cursos superiors. A l'altra banda del menjador hi havia una plataforma, també de pedra i damunt d'aquesta una taula més petita que les altres tres on hi havia asseguts els professors. La dona que ens havia acompanyat ens va dir que ens assentéssim on volguéssim.



Un cop vam estar tots asseguts el professor que seia al centre de la taula de la plataforma es va aixecar, era un home vell, amb una barba molt llarga platejada, com el seu cabell, també llarguíssim. Quan el van veure dret tots els alumnes van guardar silenci, aleshores ell va dir:



-Benvinguts un any més a l'escola de màgia i bruixeria del gran tuc d'Eskírlans. Pels que no em conegueu, soc l'Albus Dumbledore, el director de l'escola.



Després d'això va presentar a tots els professors, la dona que ens havia acompanyat fins allà era la professora Mcgonagall.



Després de les presentacions, va picar de mans i un munt de menjar va aparèixer davant nostre. Vaig menjar fins a quedar ben tipa, i quan tots en vam tenir prou, tot el que havia sobrat va desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut. Aleshores alguns alumnes dels cursos superiors es van aixecar i ens van demanar a la resta que els seguíssim per grups. Vam sortir al vestíbul i vam pujar per unes escales de pedra. A mesura que pujàvem els pisos, els alumnes s'hi anaven quedant, fins que quan vam haver pujat deu pisos, ja només quedàvem els alumnes de primer i alguns monitors, és a dir, els alumnes més grans que ens havien anat guiant fins als dormitoris. Allà van cridar als nois cap a un costat i a les noies cap a l'altre. Vam entrar en una habitació enorme també feta de pedra amb un munt de llits. Al costat de costat de cada llit hi havia un bagul, i quan m'hi vaig fixar millor, vaig veure que els llits tenien uns noms escrits a la capçalera, els nostres noms!! El meu llit estava a l'altra banda de l'habitació, al costat de la finestra, just al costat del de l'Hermione. Hem vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit, estava esgotada doncs m'havia llevat molt d'hora, així que em vaig adormir de seguida.



L'endemà al matí, l'Hermione em va sacsejar perquè em despertés, dient-me que havíem d'anar a esmorzar si no volia fer tard a la meva primera classe com a bruixa.

Hem vaig llevar i em vaig vestir ràpid, i junt amb les altres noies de primer vam baixar a esmorzar. Allà de seguida vam veure els germans Weasley, el Ron ens havia guardat dos llocs al seu costat. Vam esmorzar, vam tornar a l'habitació a buscar els llibres del dia i vam anar cap a la nostra primera classe, transfiguració. Després de transfiguració teníem encanteris amb el professor Flitwick. Vaig ser la primera de la classe en fer volar una ploma!! L'Hermione no es va prendre gaire bé que la superés, de fet es va passar la resta del matí sense dirigir-me la paraula. Ella sempre volia ser la primera en tot...



Després d'un matí esgotador vam anar a dinar. Al menjador ens vam trobar amb els germans Weasley, que ja s'havien convertit en els nostres companys inseparables a les menjades. El Percy es va començar a queixar dient que no tenien en compte el seu magnífic expedient a Hogwarts, que el tractaven com si fos una merda i no sé que més, els bessons reien i comentaven possibles entremaliadures per fer als professors i el Ron i l'Hermione xerraven sobre com havia anat el matí. Mentrestant, la meva imaginació volava lluny del menjador, a l'esplanada de davant de la cova, on dins d'unes hores tindria la meva primera classe de vol. Hem feia molta il·lusió, per fi tindria una escombra a les mans i volaria pel cel com un ocellet…



Al cap d'una estona que a mi se'm va fer eterna, va arribar el moment de començar les classes de la tarda. Tots els alumnes de primer vam sortir del palau. A fora feia un dia assoleiat i al cel no hi havia cap núvol, en definitiva, era un dia perfecte per aprendre a volar. Quan vam arriba a l'explanda vam veure un munt d'escombres col·locades en línia i davant d'elles la professora Hooch, l'encarregada d'ensenyar-nos a volar.

-Bona tarda -va dir la professora- col·loqueu-vos un a la dreta de cada escombra. Ara poseu la mà dreta sobre l'escombra crideu "Amunt!".

Vam estar una bona estona intentat que l'escombra ens fes cas. Quan tots vam tenir l'escombra a la mà ens va ensenyar com ho havíem de fer per muntar-la. Vaig passar la cama per damunt de l'escombra tal com ens havia explicat la professora Hooch, vaig donar una patada al terra i em vaig enlairar. Era molt millor del que m'havia imaginat!! Volar pels aires amb una escombra és una sensació tan especial que no es pot descriure amb paraules, és una experiència magnífica, impressionant.



Al cap de no res d'haver-me enlairat, o almenys això em va semblar a mi, la professora Hooch ens va cridar perquè aterréssim, doncs havia acabat la classe. Vam entrar al palau per anar a la classe de defensa contra les forces del mal, però jo seguia a fora a l'esplanada, volant sobre l'escombra pel cel blau…