Capítol 2: La cosa es complica!

Així que, aquella tarda quan va arribar a casa, després de recollir les nenes va trucar a una cangur en la que sempre havien confiat, una vella coneguda de la Carolina, i li va demanar que recollís les nenes a les nau de la nit i que se les emportés a casa seva que ell tenia un sopar d’empresa a la seva casa i que la seva dona non hi seria. I durant la tarda es va posar a preparar una exquisidesa per a impressionar a la Laura i a pensar que es posaria per a aquest sopar tan especial. La cangur va arribar puntual. La Laura va arribar de seguida i es van posar a sopar i a parlar....



Durant aquest sopar, la Carolina també va tenir el seu sopar privat, va anar a menjar en un dels restaurants més cars d’Arties amb el seu suposat amic del cotxe.



Passada una estona, la Irina e l’Aran ja són al llit, dormint a casa de la cangur. L’Aran es lleva del llit a mitja nit, doncs té set, des del seu llit, veu llum al pis de baix i es disposa a baixar les escales. Desde les escales crida: “Mama!, Papa! Que sou aquí?” Com que ningú contesta decideix baixar, però, amb la mala sort que rellisca i cau per les escales. Es posa a plorar i els plors desperten la Irina i la cangur que ràpidament truca al Juanito, però, com no, té el mòbil apagat. Tot seguit truca a la mare.... “Tot... Tot... Tot....”

En aquell moment, en un pis de Vielha, sona un telèfon mòbil dins d’una bossa... “riiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiing...” però ningú contesta.... Pel que la cangur va decidir trucar a una ambulància. Venen a buscar a la nena i se l’emporten a l’hospital general de Vielha, a on l’atenen.



A l’endemà, el Juanito es lleva content com feia temps que non es sentia, es renta, es vesteix, esmorza, non cal dir que de la Carolina ni rastre, i decideix trucar a la cangur per a recollir les seves filles... però, oh sorpresa!! La cangur li diu que ahir a la nit l’Aran va caure per les escales, que s’ha trencat el braç i que l’ha d’anar a buscar allà. En el moment que va ha sortir de casa es troba amb la Carolina, que li diu: “Bon dia Juanito, on vas? On són les nenes?” Pel que ell no té més remei que dir-li la veritat, o almenys una part de la veritat: “Mm... veuràs... Aquesta nit passada he tingut un sopar amb els companys de feina i vaig deixar les nenes amb la cangur de sempre, se les va emportar a casa seva i a mitja nit, l’Aran es va llevar, va caure per les escales i es va trencar el braç, pel que la cangur va trucar a l’ambulància i la van portar a l’hospital, ara mateix anava a trobar-me amb elles, la cangur e la Irina també són a l’hospital amb ella...” “Que diu!!!!” Va cridar la Carolina “tu ets burro o t’ho fas?? Surto un dia a fer un concert amb els de l’escola, et deixo sol amb les nenes i que em trobo?!...”

Però el Juanito la tallà dient-li: “ha, no em facis riure!! De concert? Mira, si haguessis estat a casa i no te n’haguessis anat a fer no sé què amb aquell “amic” teu, ara l’Aran estaria bé!!” La Carolina posant-se més nerviosa: “Què dius home de deu!! aquí el que ha deixat de banda les seves responsabilitats com a pare ets tu!! Així que deixa’m tranquil·la a mi!!” I així una bona estona... discutiren fins a arribar a l’hospital, recolliren les nenes e seguiren discutint, fins a arribar a casa: “Estúpid!”, “Bruixa!” “Escalfallits!” “Meuca!”... Tan van arribar a discutir que el Juanito va fer les maletes i va cridar: “Mira donota! Me’n vaig i m’enduc les nenes amb mi!” Al que ella va respondre: “Què dius!! Que vols que l’Aran es trenqui l’altre braç? Mal pare!!”... Al final les dues nenes es van quedar a viure amb la seva mare i el Juanito va decidir anar-se’n a viure en un piset de Vielha. El jutge va decidir que les nenes havien de veure el seu pare dos cops al més, però això no era una situació agradable per elles; tant el Juanito com la Carolina havien estat sempre persones de bon caràcter, però ara, es passaven el dia cridant. Tots dos havien començat a tenir una relació més seriosa amb els respectius “amics”, fet que a les nenes no els feia gens de gràcia, sentien que aquells desconeguts tractaven de substituir a la mare i al pare que elles tan estimaven, i no comprenien perquè no vivien tots junts com sempre ho havien fet, l’Aran creia que s’havien enfadat per la seva culpa, o millor dit per culpa del seu braç que encara portava enguixat.



La Carolina es dedicava cada cop més a la feina, e la seva relació amb el seu “amic” s’anava refredant poc a poc, doncs ella sempre deia que no es sentia preparada per una nova relació, i que a sobre tenia massa feina a l’escola de música i a casa amb les nenes, però la veritat és que trobava força a faltar el Juanito i desitjava que res non hagués passat, desitjava no haver-li donat motius perquè sospités d’ella, desitjava no haver conegut mai a aquell altre home, però sabia que ara ja no era possible tornar enrere, creia que el Juanito mai tornaria a confiar en ella, és clar que també podria demanar-li perdó, tractar de que les coses tornessin a ser com en els primers temps, quan van arribar a la Val, temps en que eren una família unida i feliç, però llavors es deia a si mateixa que no havia estat només la seva culpa, que ell també s’havia portat malament amb ella, i es repetia un cop i un altre, que si tornessin a estar junts el Juanito probablement tornaria a comportar-se de la mateixa manera en el millor dels casos, doncs possiblement si intentava demanar-li perdó ell no l’acceptaria, estava segura que ell no voldria saber res d’ella.



El Juanito, per la seva banda, no era feliç, ell seguia estimant la Carolina des del fons del seu cor, però era conscient que una vida en parella amb ella era impossible, arribats en aquest punt. Sabia que el que calia fer ara era començar la seva vida de zero, però quan més intentava fer algun pas endavant, més trobava a faltar aquella vida tan maca que havien viscut junts, recordava constantment aquell dia quan va conèixer aquella dona que tocava el piano, e el cor se li omplia de tristor en tot recordar aquella cara, aquells ulls, aquells llavis... Dia rere dia, la Laura estava amb ell, esperant ansiosa que donés un pas més en la seva relació, però en el pensament del Juanito només hi havia lloc per a una dona, la Carolina. Un dia, la Laura decidí fer aquell pas que tan esperava, li va demanar si volia que anessin a viure junts. El Juanito, que no s’ho esperava es va quedar tot sorprès, però li va contestar que les coses que havien passat amb la Carolina eren encara massa recents com per començar cap relació seriosa amb una altra persona. Sovint pensava que el que havia de fer era parlar amb ella, provar de solucionar els problemes, i si tot anava bé, tornar a viure junts, però es deia a si mateix que això ho havia començat ella, que ell ja havia intentat arreglar les coses abans no anessin a pitjor a l’organitza-li aquell sopar, oh, que lluny que semblava ara això!! Però la seva consciència no estava tranquil·la, ell sabia que gran part de la culpa havia estat seva i que non la podia culpar... Desitjava més que cap altra cosa tornar a viure amb ella...