Capítol 2: Casualitat?

La Rosa està endreçant unes caixes, de tant en tant s’ha de fer neteja dels trastos vells. Una de les caixes és plena de fotografies, fotografies de la seva família sobre tot. S’entreté a mirar-les, sempre li agrada contemplar les fotografies del vells temps. Dins la caixa en veu una que per a ella és molt especial, l’agafa per mirar-la, i somriu en veure-la, hi surt ella, amb un vestit blanc de núvia i un home al seu costat. És de la festa que va fer per celebrar la seva unió amb el pare de la seva filla, el Lucas. Sospira, la torna a deixar on era i surt a fora i cridar els dos nens:

-Clara, Martí! que ja no voleu conèixer la meva història?

Els nens entren corrent a la casa i la Rosa continua amb la història dels seus temps d’aprenenta de bruixa.


Benvinguts a la Ronda d'Allà,- va dir la mare- el lloc on tots els mags i bruixes de tota la província fan les seves compres.

La Ronda Allà era impressionant, no s’assemblava a cap carrer que hagués vist mai enlloc. Estava distreta observant les botigues i la gent del meu voltant quan vaig sentir que la mare em cridava.

-Rosa- em deia- Au, va espavila que tenim un munt de coses per fer!

Vam estar caminant una estona per la Ronda d'Allà fins que vam arribar a un edifici immens, daurat com el blat en època de collita que s’alçava sobre les petites tendes. Aleshores, un altre cop la mare va anunciar amb aire solemne on ens trobàvem, aquell edifici tan espectacular era Gringotts, el banc dels mags.

-Aquest lloc és impressionant!!- L'Hermione va expressar amb paraules el que jo també estava pensant. Hi vam entrar travessant unes portes de marbre blanc i la meva sorpresa va augmentar considerablement quan vaig veure qui, o millor dit, que hi havia darrera el taulell. Hi havia uns éssers molt estranys, mai en la vida havia vist res semblant. Li vaig preguntar a la mare que eren aquell éssers i em va dir que eren gnoms, els guardians de Gringotts. La mare es va acostar al taulell, i dirigint-se a un dels gnoms desocupats va dir que volíem entrar a la caixa de seguretat de la família Anglada, la família de la meva mare, i que volíem obrir una nova caixa de seguretat a nom de la família Granger. Un cop gestionada la caixa de la família de l'Hermione, ens van conduir als meus pares i a mi fins a la nostra caixa, mentre l'Hermione i els seus pares ens esperaven fora de l’edifici, quan hi vam entrar, va anar de poc que no caic a terra, allà hi havia tones i tones de monedes d’or, plata i bronze. Resultava que la meva família tenia una gran fortuna i jo no en tenia ni idea! La mare va agafar unes quantes monedes de cada, les que va considerar que necessitaríem per comprar-ho tot i vam sortir del banc on ja ens esperaven els Granger.

-Per on voleu començar?- Va preguntar la mare

-Pels llibres!- Vam respondre l'Hermione i jo a la vegada.

Vam anar a buscar els llibres, els calders i la resta del material. Era l’hora de dinar i encara no teníem ni l’uniforma ni la vareta. Vam decidir que ja ho compraríem amb l’estomac ple. Vam entrar en un restaurant on una dona molt riallera ens va conduir fins a una taula buida i amb un toc de la seva vareta va fer aparèixer sis cartes, vam demanar i la cambrera va tornar a moure la vareta, aquest cop per a fer aparèixer el menjar. Això de la màgia cada cop m’agradava més, era increïble! Quan vam tenir els estómacs plens vam anar a comprar l’uniforma, i, com que el fabricant de varetes tancava al migdia, la mare va decidir que aniria a comprar unes herbes que necessitava que, com que a casa no hi havia ni una sola tenda especialitzada per a mags, sempre aprofitava per comprar-les quan havia de fer alguna cosa a Lleida. Caminàvem pel carrer intentant convèncer els pares d’anar a xafardejar per les botigues de la Ronda d'Allà quan de cop la Mary i el Paul es van aturar a saludar a una dona pèl-roja que coneixien d’Anglaterra, me la van presentar com la Molly Weasley, una bruixa com poques, i una gran amiga de la família Granger. Van començar a parlar entre ells en anglès, amb prou feines vaig entendre la paraula "children", o sigui que estaven parlant dels fills..., sabia per experiència que quan els pares parlen dels fills n’hi ha per estona...., l'Hermione i jo ens vam mirar i ella em va fer un gest d’assentiment, vam agafar el meu pare una per cada màniga i ens vam allunyar unes passes d'on eren el matrimoni Granger i la senyora Weasley.

-Joaquim, -va dir l'Hermione- perquè no anem a donar una volta nosaltres tres mentre els meus pares fan petar la xerrada amb la senyora Weasley? En tenen per una bona estona, sempre parlen dels fills i si explicar la meva vida ja els hi costa una bona estona als meus pares, imagina’t una dona que en té set...

-Au va papa... anem a donar un tomb mentrestant, va vinga si us plau!! -Li vaig demanar jo- Tinc ganes de saber que més hi ha en aquest carrer, va si us plau!!

-Està bé està bé… mira que sou eh?- Va accedir el pare.

Vam començar a passejar per la Ronda d'Allà parant a tafanejar a cada una de les botigues que trobàvem, hi havia botigues de tot! Al cap d’una estona caminant vam veure una botiga on venien escombres, l'Hermione es va sorprendre moltíssim, creia que les escombres eren per netejar i li va semblar una estupidesa que en venguessin en un carrer de mags, però jo li vaig dir que en totes les històries de bruixes, hi apareixen les escombres voladores. Vam entrar a xafardejar,jo sempre havia somiat en volar i ara que era bruixa ho podia aconseguir amb un simple escombra!! Ara entenia el que deia la carta sobre que els alumnes de primer no ens estava permès tenir escombra pròpia…

Tenia unes ganes boges d’aprendre a volar. Hi havia un nou model d’escombra que havia sortit feia poc, es deia Nimbus 2000 i segons vaig llegir era una escombra fantàstica amb un munt d’avantatges pel que la muntava. Havia de ser tan emocionant volar damunt d’una escombra….

-Ei Rosa, anem a mirar més botigues -vaig sentir que em cridava l'Hermione.

-Ah, sí, perdona. No ha de ser genial volar muntada en una escombra? -Vaig dir emocionada. Però a l'Hermione semblava que no li feia gaire gràcia això de volar.

-A la carta posava que podem portar una mascota, que us sembla si anem a la tenda d’animals aviam que tenen? -va preguntar l'Hermione evitant el tema de les escombres.

Així que vam caminar per la Ronda d'Allà buscant la tenda d’animals fins que hi vam arribar. Hi vam entrar i vam veure que hi havia un munt d’animals de tot tipus: mussols, granotes, gripaus, gats, gossos, rates….

Entre mig de tants animals vam veure un gat de color negre, amb el pel suau. A l'Hermione li va encantar, fins al punt que se’l va comprar. El va batejar amb el nom de Malifet.

Al cap de molta estona de pensar què em compraria vaig veure un mussol amb les plomes d’un vermell brillant, un mussol femella magnífic, preciós, vaig pensar que era el mussol ideal per escriure a casa i que sabessin que era jo qui escrivia, així que me’l vaig comprar i li vaig posar el nom d'Espurna.

Després d’això ens vam anar a trobar amb la mare i els senyors Granger per anar a comprar les varetes. La mare ens va explicar que el senyor Ollivander estava considerat el millor fabricant de varetes del món i que la gent de tot arreu venia a Lleida a comprar la seva vareta. Vaig pensar que exagerava. Hi vam entrar i vam veure que hi havia algú més comprant la seva vareta en aquell moment, una família: un home gran, d’estatura mitjana tirant a baixa, amb el cabell blanc; un home alt i prim amb el cabell gris; una dona més baixa que l’home, igualment prima i amb el cabell castany; i amb ells també hi havia el que vaig suposar que era el fill de la dona i l’home més jove, un noi gairebé tan alt com l’home, amb el cabell negre molt llis, igual que l’home duia ulleres. Vaig pensar que devia tenir la mateixa edat que l'Hermione i jo.

-Perfecte! Aquesta vareta és la vareta ideal per a tu.

La veu del venedor em va donar tal ensurt que vaig caure de cul a terra. Va ser aleshores que la família es va fixar en nosaltres. Quina vergonya que vaig passar! El noi em mirava divertit i els pares semblaven incòmodes. Tot i que de seguida es van relaxar, la dona va somriure de manera estúpida, els dos homes tenien una expressió seriosa, l’home gran tenia la cara plena d’arrugues, de cara semblava més vell del que m’ho havia semblat d’esquena, doncs caminava dret i no utilitzava cap tipus de bastó per ajudar-se.

Em vaig aixecar ràpidament, volia sortir corrents, fugir d’aquell lloc, però no podia apartar la vista d’aquell noi, darrera les ulleres hi havia uns ulls marrons que hipnotitzaven, d'on havia sortit aquell noi tan guapo?

-Em dic Lucas -va dir amb accent gallec.- Aquests són els meus pares, el José Antonio i la Pilar, i aquest és el meu avi, el Luis Miguel

-Molt de gust -va dir la dona.

-Igualment -va contestar el pare.- Jo em dic Joaquim

-Jo soc l'Anna, -es va presentar la mare- la seva dona. I aquesta és la nostra filla Rosa -va afegir.

-Molt de gust de coneixer-te Rosa -em va saludar el Lucas somrient.

-Jo em dic Hemione Granger, soc d’Anglaterra i aquests són els meus pares, el Paul i la Mary.

El senyor Ollivander va interrompre les presentacions preguntant-nos qui necessitava vareta. Primer va ser l'Hermione la que va començar a provar varetes. Llavors no sé d'on vaig treure les forces per dirigir-me al Lucas quan ja sortia de la botiga darrera els seus pares.

-Així doncs, també aniràs a una escola de màgia? -Li vaig preguntar nerviosa.

-Sí, aniré a la Meigallo, a Santiago de Compostela, Galícia

-Carai! a l’altra punta de la península! -Vaig exclamar.

El Lucas va somriure en veure la meva expressió i em va explicar que ell vivia a Santiago i que havia vingut a Lleida a comprar-se la vareta perquè desde sempre la seva família li havia comprat totes les varetes a la família Ollivander, coneguda com la família més prestigiosa del món en l’art de fabricar varetes.

Un crit d’eufòria va tallar la nostra conversa, era l'Hermione que havia trobat la vareta perfecte per a ella: vint-i-cinc centímetres, rígida, palissandre i amb un pel de cua d’unicorn.

Em vaig apropar a l'Ollivander per triar la meva vareta, o millor dit perquè una vareta em triés a mi. De reüll vaig veure com el Lucas es dirigia cap a la porta i vaig sentir com deia en veu alta:

-Molt de gust d’haver-vos conegut a tots, si em dispenseu jo marxo que els meus pares m’estan esperant.

Quan va haver marxat em vaig concentrar en la vareta que tenia a la mà, la vaig sacsejar, de cop tots els vidres de la botiga van petar i es van trencar en mil trossets.

-Ho sento -vaig dir jo.

-No passa res maca, ja hi estic acostumat. -Va dir el senyor Ollivander- Reparo!- va cridar apuntant amb la seva vareta als vidres trencats. De cop tots els trossets es van recompondre i les finestres van quedar com si res no hagués passat.

Vaig provar dotze varetes fins que al final, amb aire misteriós, el senyor Ollivander em va oferir la tretzena vareta. La vaig provar i unes espurnes daurades van sortir de la meva vareta.

-Mm... Interessant -va murmurar el senyor Ollivander.

-Què és tan interessant -vaig preguntar encuriosida.

-És una vareta molt rara aquesta, vint-i-vuit centímetres, grèvol i amb una ploma de la cua d’un fènix, només n’he fabricat dues d’aquestes varetes, i les dues les he venudes avui, que curiós...

-I qui és el propietari de l’altra vareta? -va intervenir la mare.

-Precisament el noi que era aquí quan heu arribat -va ser la resposta del senyor Ollivander.

El cor em va fer un bot, la meva vareta i la del Lucas eren bessones? Això no podia ser una simple casualitat, això volia dir alguna cosa!!

Ara és una mica tard...
Me'l llegiré demà, val? He d'estar plena d'energia per poder gaudir de la teva fanfic com Déu mana jeje ^^