Capítol 1: Com va començar tot

Com podeu llegir en la descripció, aquesta història la vaig escriure en aranés per un concurs, on per cert me la van premiar amb un accessit. Jo mateixa la vaig traduir al català mesos enrere per a un altre fòrum i ara la vull compartir amb vosaltres. Són 3 capítols

---

El Juanito era un noi de dinou anys que vivia a Vic, però que havia passat els tres primers anys de la seva vida a la Val d’Aran.



Un bon dia, va conèixer una noia anomenada Sara, una noia força maca. Es feren amics i van començar a sortir junts. Un dia anaven al cinema, un altre a la discoteca, el següent a sopar i així molts d’altres.



Però la Sara no s’estimava al Juanito com ell l’estimava a ella, ella només sortia amb ell perquè quedava bé de cara les seves amigues, pel Juanito sempre havia d’estudiar, però mail li faltava temps per les amigues i els amics. El pobre Juanito aguantava aquella relació només perquè s’estimava la Sara i pensava que per a que un amor vagi endavant has d’estar disposat a donar-ho tot.

Potser era una mica ingenu, però, cal pensar que la Sara era la primera noia amb la que sortia i potser la primera noia a qui estimava.



Passaren quatre anys i la relació anava de mal en pitjor. Fins que un estiu, quan el Juanito tenia 23 anys decidiren de fer alguna cosa junts. A ell el van trucar per una feina sobre meteorologia, li feia molta il·lusió aquella feina, però per la Sara i per ell la va rebutjar, perdent així una oportunitat única en la seva vida. Però la Sara sí que va agafar una feina, va fer de farmacèutica durant tot l’estiu sense poder dedicar ni un minut al pobre Juanito, que va quedar força desil·lusionat per aquell gest de la seva núvia.



Per aquella època començà a cantar en una coral e es féu molt amic de la pianista, Carolina, fet que a la Sara no li agradava gens. No va passar gaire temps, que el Juanito decidí que non podia aguantar més aquella relació amb la Sara i ho van deixar un dia abans de fer els quatre anys de relació i poc després començà a sortir amb la Carolina, que, a diferència de la Sara, sovint tenia temps pel Juanito, non és que tinguessin moltes coses en comú, però se respectaven l’un a l’altre i, per aquesta relació, tots dos van guanyar noves aficions.



El Juanito i la Carolina s’estimaven tant que, quan ell tenia 27 anys, decidiren anar a viure junts en un pis de Vic, era un pis petit però força acollidor. El Juanito es sentia molt feliç amb la Carolina. Vivien una vida tranquil·la de parella, sense masses emocions fortes fins que passats uns anys l’amor va donar fruit; van néixer les bessones: l’Aran i la Irina, les seves filles, unes nenes força boniques que augmentaren encara més la felicitat del Juanito i de la Carolina. La parella treballava de valent, doncs, ja se sap, que una família no tira endavant només amb amor.



Les nenes creixeren i començaren a anar a l’escola, eren unes nenes molt aplicades, pel que, un Nadal, els pares decidiren que es podien permetre unes bones vacances. Cada un volia anar a un lloc: l’Aran volia anar a “Eurodisney”, la Irina a la platja, la Carolina volia visitar alguna ciutat turística d’Espanya i el Juanito volia anar a la seva terra natal, la Val d’Aran. Després de parlar-ho entre tots durant una bona estona, decidiren que anirien a la Val. I així ho feren. Es van instal·lar en un petit hotel d’un petit poble, Betlan, d’aquella petita vall. Quan hi van arribar, tot estava blanc de neu. A les dues nenes els hi va faltar temps per tirar-se a neu i posar-se a jugar, que si ara un ninot de neu, que si una guerra de boles... Els pares non van trigar a unir-se a les sues filles, era tan bonica e tan divertida la neu que es feia difícil resistir-s’hi. Passaren una bona estona jugant tots amb la neu, e al Juanito li vingué a la memòria un record de quan era petit, quan jugava amb els altres nens...



Aprofitant que eren a Betlan, van anar a visitar a una amiga del Juanito, la Maria, que es a mostrar força contenta de conèixer a aquella família tan feliç i tan unida, la Maria els recomanà algun lloc que podrien visitar durant la seva estada a la Val, i ells li van agrair..



Les vacances de Nadal acabaren i el moment de tornar a casa va arribar abans del que ningú esperava, ningú volia tornar a Vic, pel que al final decidiren quedar-se a viure a la Val. Van llogar una caseta al poble d’Arties, i l’Aran i la Irina van començar a anar l’escola d’aquell poble, una escola petita però una mica més gran que la d’altres pobles de la Val. El Juanito es va posar a treballar al “Conselh Generau d’Aran”, la màxima institució política de la Val d’Aran, al departament de meteorologia per a la predicció d’allaus, e la Carolina va fundar una escola de música, que amb el temps va terni professors d’altres instruments: acordeó, guitarra, flauta i força d’altres.



Passaren els anys i l’escola es va fer molt famosa internacionalment, especialment la seva directora, pel que la Carolina va ser cridada a fer concerts a l’estranger, cada cop la cridaven de més lluny i més sovint, pel que tenia molt poc temps pel Juanito i les nenes. Ell es va començar a molestar pels nombrosos viatges de la seva dona, non és que estès gelós, només que la trobava força a faltar i que es trobava amb massa feina per fer-la ell sol, doncs normalment les feines de la casa les feien entre els dos. A més a més, segons les paraules de la Carolina, tenia poc temps per trucar, pel que el Juanito es va comença a posar nerviós i per calmar-se va començar a sortir amb amics i amigues durant les nits, pel que sovint, quan la Carolina trucava es trobava que les nenes li deien que el papa no era a casa i va començar a sospitar d’ell, fet que non va fer sinó empitjorar la situació, doncs quan la Carolina va tornar, va començar a veure’s més sovint amb els seus amics, i cada cop s’arreglava més per a ells, fet que va fer que el Juanito es posés més i més nerviós. Arribat aquest punt és de pensar que les dues nenes se’n van adonar de que alguna cosa no anava bé entre els seus pares, i, per tant, tampoc amb elles. La Carolina es lliurava completament a la feina, quan acabava sortia amb els seus amics, avui anava a fer esquí de muntanya, demà sopar “d’empresa” i així dia rere dia, pel que gairebé non passava per casa.



Però el Juanito aviat es va adonar que s’havia passat de la ralla, que de fet ell non s’hauria d’haver-se posat tan nerviós només perquè la Carolina non trucava sovint durant els seus viatges a l’estranger, pel que va decidir que aquella nit, quan ella arribés a casa li demanaria perdó. I així ho va preparar tot, va donar el sopar a l’Aran i a la Irina i les va fer anar a dormir d’hora. Després va cuinar el plat favorit de la dona, olla aranesa, e ho va organitzar tot per una vetllada inoblidable per tots dos...



Però, pobre Juanito, la va esperar fins a ben entrada la matinada i ella no va aparèixer, així que ell se’n va anar al llit tot desil·lusionat i trist. Quan va sonar el despertador, tenia la sensació d’acabar-se de dormir, però es va llevar del llit, amb els ànims pitjor que la nit anterior, doncs la Carolina non havia passat la net a casa, es va ficar a la dutxa, es va rentar amb aigua freda per a treure’s la son de sobre, es vestí i tot seguit va anar a despertar a les nenes, les va ajudar a preparar-se per anar a classe, els tres van esmorzar, e durant això, les nenes preguntaren per la seva mare, el Juanito que no sabia que respondre els hi va dir que tenia feina i que havia sortit abans. Va acompanyar a l’Aran i a la Irina a l’escola, i quan ell anava per la carretera cap a Vielha a treballar es va creuar amb la Carolina que anava dins d’un cotxe al costat d’un home que havia vist alguna vegada amb ella, un amic, sempre havia dit era.... Va fer veure que no l’havia vista i va continuar el camí fins a arribar a Vielha. Abans d’entrar a la seva oficina del “Conselh generau d’Aran”, veié que, com sempre la Laura, una companya amb la que tenia una gran amistat, l’esperava a la porta. Al Juanito li va venir al cap la imatge de la Carolina dins d’aquell cotxe acompanyada d’aquell suposat amic i sense pensar-s’ho li va demanar a la Laura si aquella nit volia anar a sopar amb ell, proposta que ella va acceptar.

Sembla que us heu descuidat del primer capítol de la meva història... Us animo a que la llegiu i comenteu, m'agrada saber que en pensen els altres del que jo escric...

No m'he descuidat, eh?
El que passa és que aquest dies no he parat...
Ara potser puc...
Crec que ja l'havia llegit, per això... És possible?

EDITO:

Diria que sí que l'havia llegida... De totes maneres, està molt bé!
Una cosa en la que m'he fixat... Hi ha unes quantes paraules en aranès: non, net, Val, entre d'altres.
Tot i que segurament ja ho sabies...
Doncs això, m'agrada força!!!!

Aps, Verdandi... Cert és que ja l'havies llegida. Les paraules en aranés, les vaig corregir en l'altre fòrum però no les vaig corregir en l'original. Val d'Aran està fet aposta.
M'alegor que t'agradi!

Doncs si l'havia llegida... No la recordava del tot... ^^
Tinc memòria de peix XD
Una cosa, quan penjaràs la segona part????
La vull llegir... (llagrimeta)

Saps? També he ordenat un dels calaixos! Ja només queden dos calaixos més, l'escriptori (buff!) i la prestatgeria on són els mussols... He dit només? Encara falta molt...

Els teus desitjos són ordres Verdandi!
Està molt bé que hagis endreçat el calaix! Demà t'ajudem a acabar d'endreçar!! (la Urd està aquí amb mi...)

Demà? O sigui, avui, no? Però no va ser el diumenge que vau quedar? Buff.. Quin lio!

Quan pugui llegiré el segon capítol... Ara sóc a la botiga i la Urd em farà un tatuatge ^^