Capítol 4: El torneig de quidditx interescolar (1a part)

No m'heu comentat el tercer, suposaré que se us ha passat... Penjo el quart però m'heu d'animar perquè segueixi penjant, si voleu saber com continua...

---

Avui és dia 31 d'octubre, demà és Tots Sants i la Rosa es troba a casa seva torrant unes castanyes al foc i menjant panellets, junt amb els seus dos nets.



-Iaia, -pregunta el Martí- com és la festa de Tots Sants en el món dels mags?



-Els mags no tenen una celebració especial per la festa de Tots Sants, però ja que t'interesses us explicaré com va ser el primer Tots Sants que vaig passar entre els mags...





Faltaven uns dies perquè acabés el més d'octubre, era l'hora de sopar i tots comentàvem les anècdotes del dia mentre esperàvem que aparegués el menjar. El Dumbledore es va aixecar i va anunciar:



-Alumnes, abans de sopar tinc una notícia per comunicar-vos; El dia 1 de Novembre, el dia de tots sants, se celebrarà un torneig de quidditch interescolar a l'escola Meigallo de Santiago de Compostela...



El meu cor va fer un bot en sentir el nom de l'escola, era l'escola del Lucas!! No havia tornat a pensar en ell desde que havia arribat a l'escola, però vaig haver d'admetre que tenia ganes de tornar-lo a veure.



-Rosa! -em va cridar l'Hermione- El Dumbledore acaba de dir que anirem a passar una setmana a Galícia tota l'escola, en honor del torneig de quidditch!! No en tens ganes de conèixer una altra escola de màgia?



Sí que em feia il·lusió aquesta excursió, en part pel mateix motiu que a l'Hermione, en part perquè veuria jugar el quidditch, aquest esport que resultava ser tan popular entre els mags i també en part perquè veuria el noi que m'agradava.



El Dumbledore va explicar que sortiríem de l'escola el dimecres següent, el dia 31 d'octubre i que ens traslladaríem amb l'helicòpter de l'escola.



Van passar uns dies, i per fi va arribar el gran dia, eren les vuit del vespre i tots els alumnes de l'escola i alguns professors estàvem al vestíbul esperant a que donessin l'ordre de baixar fins a l'helicòpter. Llavors, com el dia que vam arribar a l'escola, el nostre equipatge va sortir volant cap a fora, però aquest cop, ningú va es va molestar en intentar atrapar-lo. El Dumbledore ens va dir que sortíssim del palau de manera ordenada, ens vam acostar al final de l'esplanada i ens vam deixar endur per la mateixa màgia que ens havia pujat fins allà, però aquest cop de baixada i vam caminar cap a l'helicòpter que ens esperava no gaire lluny d'allà. Hi vam pujar emocionats, tots volíem ser ja a Santiago de Compostela, o potser us pensàveu que jo i l'Hermione érem les úniques a qui els hi feia il·lusió aquella excursió? Després d'unes quantes hores dins l'helicòpter vam arribar a la nostra destinació. Vam baixar de l'helicòpter amb tots els músculs entumits, allà esperant-nos hi havia un grup d'alumnes, devien ser dels últims cursos de l'escola, amb les seves varetes alçades il·luminant el voltant.

-Benvinguts a Meigallo, -va dir un dels alumnes en francès- em dic Sergio, soc el representant del grup d'alumnes encarregat de donar-vos la benvinguda als alumnes i professors de l'escola del gran tuc d'Eskírlans. Us estàvem esperant, els alumnes i professors de les altres tres escoles ja han arribat i estan impacients per començar el banquet que us hem preparat.



Això hem va fer recordar que des de l'hora de dinar que no havia menjat res i que tenia una gana de llop. Vam seguir als alumnes fins a dins de l'escola, il·luminats per la llum de les nostres varetes i les dels alumnes. Vam pujar per un sender de roca. Mentre pujàvem sentia la brisa i l'olor del mar. Era una sensació molt agradable, caminàvem en silenci acompanyats pel so de les onades. Vam entrar a l'escola, sense que l'hagués vista desde lluny, podia ser causa de la foscor, i també podia ser que jo estava massa concentrada en el mar per veure-la.



Vam entrar dins d'un vestíbul il·luminat, com el de la nostra escola, per espelmes i d'aquí a un gran menjador, assemblat al de la nostra escola però molt més ampli.

-Que t'hi jugues que l'han ampliat per l'ocasió -em va xiuxiuejar l'Hermione a l'orella.

Vam seure on ens van indicar i quan vam estar tots asseguts el menjar va aparèixer davant nostre de la mateixa manera que apareixia a la nostra escola. Vam menjar fins a quedar tips i llavors les restes de menjar van desaparèixer. Llavors el director de l'escola es va aixecar i es va dirigir a tots nosaltres en francès:

-Benvinguts i benvingudes a l'escola de màgia i bruixeria Meigallo. Com ja sabeu, aquesta setmana se celebra el torneig de quidditch interescolar. Primer de tot, durant aquesta setmana, cada cop que algú es dirigeixi a tots als alumnes i professors de les cinc escoles, ho farà en francès donat que es una llengua que si fa o no fa podem entendre tots i no és la llengua usual per cap de les cinc escoles. Aprofitant que sou tots aquí, permeteu-me que us informi que demà al matí es faran les proves per formar els cinc equips en que consistirà el campionat. Tots aquells que, seguint les normes de la vostra escola, estigueu interessats en participar en la competició feu aparèixer el vostre nom i la vostra escola al panell de l'entrada. Ànim a tots i sort en les proves de demà.

Molts alumnes es van anar aixecant per fer constar el seu nom al panell, entre ells els bessons Weasley. Aleshores un quants alumnes d'Akelarre, entre ells el Sergio, es van aixecar i ens van convidar a seguir-los fins els nostres dormitoris. Vam pujar uns pisos fins arribar una sala molt gran amb un munt de llits, es veu que dormiríem totes les noies de l'escola juntes.



Al matí següent hem va despertar el xivarri de l'habitació, es veu que hi havia moltes noies de l'escola que es presentarien a les proves. Com que ja m'havia despertat em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar, sense despertar l'Hermione, junt amb totes les noies que es volien presentar a la prova. Allà ja hi havia els bessons Weasley, que hem van fer un lloc al seu costat, i un munt de nois més de la nostra escola que es volien presentar a les proves. També hi havia gent de les altres tres escoles convidades. Per la llengua que parlaven em va semblar que no hi havia ningú de l'escola amfitriona. Vaig pensar que ja devien tenir l'equip format. Llavors algú es va asseure a la cadira que hi havia al meu costat.

-Hola Rosa, -va dir en català però amb accent gallec- te'n recordes de mi? Ens vam conèixer a Lleida, a la botiga del senyor Ollivander...

Gairebé m'ennuego amb el suc de taronja que m'estava prenent. Era el Lucas!!!

-Hola -el vaig saludar quan em vaig recuperar del "xock" del primer moment.- Sí que me'n recordo. Lucas, veritat? -Tampoc volia que semblés que li anava al darrera o alguna cosa així...- Que et presentes a les proves?

-No, nosaltres ja tenim el nostre equip format, però el quidditch m'apassiona i no penso perdre l'oportunitat de conèixer els meus rivals. -va dir somrient- I tu, et presentes a les proves? -em va preguntar mirant el vestit texà i el jersei brodat que m'havia posat. Devia pensar que no duia una vestimenta massa adequada per jugar al quidditch

-No, -vaig respondre- a la meva escola els de primer no estem autoritzats a jugar al quidditch ni a tenir escombra pròpia. M'han despertat les meves companyes d'habitació que sí que hi participen. Pensava anar a donar un tomb pels voltants del castell, que ahir a la nit no vaig poder veure'l bé per fora degut a la foscor.

-Vols que anem a veure les proves junts? I si vols després anem a donar un tomb...

Com? Que significava això? M'estava proposant una cita? Probablement només volia ser hospitalari amb mi...



Així que vam sortir de l'escola i ens vam dirigir al camp de quidditch. Allà ja hi havia alguns professors parlant entre ells en gallec i algun alumne preparant-se per les proves. Ens vam asseure a la grada i mentre esperàvem li vaig demanar que m'expliqués una mica les normes del quidditch. Ell es va sorprendre de que jo no conegués l'esport dels mags i llavors li vaig explicar que tot i que la meva mare també era bruixa, m'havien mantingut en secret el fet que jo també ho era perquè el meu pare volia que jo fos una noia com les altres. Li vaig explicar la insistència del pare perquè anés a la universitat i es va posar a riure.

-Els teus pares són mags? -L'hi vaig preguntar.

-No, els meus pares són el que entre els mags s'anomena "llufa", -em va respondre ell, com qui parla del temps- vol dir que són muggles fills de mags, de fet, tots els membres de la meva família són mags, tan per la banda del meu pare com per la banda de la meva mare, jo vaig mostrar senyals de màgia desde ben petit.

-Hi ha una cosa que em crida l'atenció sobre tu -era el moment de resoldre els meus dubtes sobre la seva persona- ets gallec però parles català perfectament, a més a més, el nom del teu pare i el teu avi no sona massa gallec, més aviat semblen noms sud-americans...

-Jo vaig néixer aquí a Santiago, i hi he viscut tota la meva vida, però només la família de la meva mare és gallega. La família del meu pare és sud-americana. Com ja us vaig explicar a tu i a la teva família el dia que ens vam conèixer, el senyor Ollivander té fama arreu del món de ser el millor fabricant de varetes amb diferència. La família del meu pare, sempre li ha comprat varetes a la família Ollivander, doncs, no és només el negoci i l'art de fer varetes el que han heretat generació rere generació, sinó també la fama. Per això, s'ha convertit en una tradició a la meva família aprendre el català, encara que sigui per utilitzar-lo només un cop a la vida, quan anem a comprar la nostra primera vareta. En canvi el francès amb prou feines l'entenc, osigui que em sembla que poc em comunicaré amb els convidats durant aquesta setmana...



Vam estar xerrant encara una estona més fins que el Lucas es va adonar que ja havien començat les proves de quidditch i que s'havia perdut bona part dels candidats. Així que la nostra conversa es va desviar, vam passar de parlar sobre nosaltres mateixos a parlar, en el seu cas, en el meu a escoltar, sobre les aptituds dels diferents candidats.



Al cap d'una bona estona d'estar concentrats en les proves li vaig recordar que m'havia promès que m'ensenyaria els voltants de l'escola. Quan li vaig haver recordat, li va faltar temps per aixecar-se i començar a caminar. Al cap de poc d'estar caminant, encara parlant sobre el quidditch vam arribar a la platja. Em preguntava perquè m'hi havia portat, anava a formular la pregunta quan vaig veure tota la roca escarpada que formava la costa, el cert és que era impressionant. I allà, enmig de totes les roques, hi havia un castell, semblava fet de corall. Era una visió magnífica. No em va fer falta que el Lucas m'ho digués per saber que estava mirant l'escola de màgia i bruixeria Meigallo...

-Carai! La teva escola es veu impressionant des d'aquí...- li vaig dir.

Ell va somriure i va preguntar:

-Com és la teva escola Rosa? Tinc curiositat per conèixer-la, al cap i a la fi se suposa que apart de per jugar a quidditch aquest torneig és per conèixer altres cultures màgiques, en concret altres escoles no?

-La meva escola també és bastant impressionant, es troba dalt de tot d'una muntanya de pedra, és un palau immens fet de la mateixa pedra que la muntanya. De fet es creu que estat creada per la mateixa erosió de la muntanya. Es per això que l'escola no té nom, és una construcció molt antiga, molt anterior a la màgia, es creu que fins i tot és anterior a la raça humana.

-Carai! quan de misteri per una escola, no? -ho va dir somrient, m'encantava quan somreia d'aquella manera, era tan mono...